Opinió

La desigualtat

El fracàs d'una societat igualitària i una economia planificada ha suposat la desaparició d'alternatives al capitalisme

La tesi bàsica de l'excel·lent lli­bre de Tho­mas Piketty és la desi­gual­tat crei­xent entre les ren­des  de les dife­rents fran­ges de població als països desen­vo­lu­pats. El pro­blema no es plan­teja de manera gene­ral sinó con­cen­trada. Les desi­gual­tats són grans i aug­men­ten a par­tir dels anys 70 i 80 entre els ciu­ta­dans que més ingres­sos tenen i la resta. En con­cret, a França entre 1900 i 1940 els ingres­sos del 10% de la població que els té més ele­vats repre­sen­ten més del 70% del total, bai­xen al 55% als anys 80 per tor­nar a créixer per sobre del 60% al 2000. Per l'1% de la població amb més ingres­sos aquests per­cen­tat­ges són, res­pec­ti­va­ment, el 26%, el 14% i el 16%. Aques­tes xifres sig­ni­fi­quen que a l'any 2010 l'1% de la població que més ingres­sos té gua­nya 35 vega­des més que la mit­jana de la resta de la població.

La com­po­sició dels ingres­sos dels més rics també ha variat. Fins als anys 40 les seves ren­des de capi­tal eren tres vega­des més altes que les de tre­ball, i a par­tir de lla­vors s'han anat igua­lant. El xoc de les guer­res euro­pees va fer dis­mi­nuir la importància rela­tiva dels capi­tals i, per tant, de la seva renda, i simultània­ment els ingres­sos de tre­ball s'han vist incre­men­tats pels que més ingres­sos tenen, perquè la dis­persió de sala­ris entre els que més gua­nyen i la resta ha cres­cut en els últims trenta anys. És un fet con­tras­tat que els sala­ris alts es con­cen­tren sobre el grup de població amb majors ingres­sos.

Aquest canvi ha sig­ni­fi­cat la fi de la classe de ren­dis­tes, el seg­ment més ric de la població fins als anys 40, i la seva subs­ti­tució  per un grup de població amb sala­ris alts, i molt alts, que cons­ti­tu­ei­xen avui la classe econòmica­ment pri­vi­le­gi­ada. Però el fet més nota­ble de la dis­tri­bució desi­gual de ren­des entre la població dels països desen­vo­lu­pats és que, des d'un màxim de desi­gual­tat a prin­ci­pis del segle XX, aquesta es va mode­rar entre els anys 1940 i 1980 per tor­nar a créixer i arri­bar a quo­tes de desi­gual­tat simi­lars a les de fa cent anys. Aquest feno­men s'ha vist pro­vo­cat de manera sig­ni­fi­ca­tiva pel fet de la divergència de les ren­des de tre­ball, sobre­tot als països anglo­sa­xons, a par­tir dels anys 80. Als EUA, l'1% dels sala­ris més ele­vats supera el 50% del total de les ren­des de tre­ball, és a dir, mul­ti­plica per cent el salari mitjà de la resta de la població. Hi ha ana­lis­tes que jus­ti­fi­quen aquesta diferència pel ren­di­ment del propi tre­ball, és a dir, es remu­nera el valor afe­git que aquest aporta a l'empresa que el paga.

És una tesi que, en teo­ria, defen­sa­ria la meri­tocràcia dels emple­ats, es paga un salari en relació directa amb el valor que cadas­cun  aporta. La tec­no­lo­gia, la capa­ci­tat per­so­nal, la for­mació i la glo­ba­lit­zació dels nego­cis esta­rien teòrica­ment en l'ori­gen d'aquest alt ren­di­ment del tre­ball que jus­ti­fi­ca­ria una alta remu­ne­ració.

És fals, si no d'una manera abso­luta, sí en gran part. Hi ha fets que ho pro­ven. La diferència sala­rial entre uns pocs que gua­nyen molt i els que amb for­mació i capa­ci­tat simi­lar gua­nyen menys és tal que l'expli­cació no pot estar en aquests con­cep­tes. El fet que la taxació a les ren­des més ele­va­des esti­gui “topada” en els països  en qüestió incen­tiva la pràctica de sala­ris molt alts, el fet que les diferències aug­men­tin en èpoques de crei­xe­ment econòmic inde­pen­ditza el salari del resul­tat, tal com es pretén jus­ti­fi­car per part dels que rela­ci­o­nen salari i ren­di­ment, el fet que la divergència sala­rial sigui  màxima en deter­mi­nats sec­tors en detri­ment d'altres o en alguns països sug­ge­reix que la relació de salari i ren­di­ment del tre­ball no estan tan lli­gats com alguns pre­te­nen i que les qüesti­ons ideològiques cul­tu­rals i soci­als són les que en defi­ni­tiva estan en l'ori­gen d'aques­tes pràcti­ques.

El món no con­ver­geix en el repar­ti­ment de la riquesa i el fracàs d'una soci­e­tat soci­a­lista i igua­litària i una eco­no­mia pla­ni­fi­cada ha supo­sat la des­a­pa­rició de límits i alter­na­ti­ves al capi­ta­lisme que, des­re­gu­lat, es pretén més efi­ci­ent. S'ha creat un miratge fals, però arre­lat a la consciència d'una part de la ciu­ta­da­nia: s'ha de des­re­gu­lar tot fins a l'extrem d'arri­bar al perill que no fer-ho supo­sarà una pèrdua d'eficiència de  l'eco­no­mia, que en un món com­pe­ti­tiu i glo­ba­lit­zat no és supor­ta­ble. No és fàcil, tret de reac­ci­ons soci­als inten­ses i exten­ses que rei­vin­di­quin la tesi contrària que aquesta situ­ació s'inver­teixi. La solució no és sen­zi­lla ni serà ràpida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia