“‹Ha sido ETA›”

Dos dies després de l'atemp­tat de l'11 de març de 2004, men­tre que la insistència del minis­tre d'Inte­rior, Ángel Ace­bes, sobre l'auto­ria d'ETA con­tras­tava del tot amb l'evidència isla­mista, es va come­tre un tràgic crim deli­be­ra­da­ment obli­dat. Ángel Ber­ru­eta, un for­ner de Pam­plona, fou assas­si­nat per un poli­cia i el seu fill per negar-se a col·locar un car­tell a la seva fleca on s'apun­tava a ETA com a res­pon­sa­ble de l'11-M. Deu anys després, mal­grat les clares moti­va­ci­ons polítiques, a Ber­ru­eta se li nega la con­dició de víctima de la violència política. En certa mesura, aquest crim fou el fruit de la irres­pon­sa­bi­li­tat del govern del PP, el qual sense pro­ves, i a pocs dies de les elec­ci­ons gene­rals, volia que hagués estat ETA l'autora de la cadena d'explo­si­ons que van matar dos cen­te­nars de per­so­nes. A par­tir dels tes­ti­mo­nis de molts dels pro­ta­go­nis­tes d'aquells dies, és fàcil arri­bar a la con­clusió que real­ment es cre­ien, mal­grat les pro­ves que s'ana­ven acu­mu­lant, que havia estat aquest grup armat inde­pen­den­tista qui els havia col·locat. Tant és així que des de mit­jans afins al PP es van gene­rar dese­nes de teo­ries d'una cons­pi­ració que ava­la­ven aquesta creença, i que encara sos­te­nen alguns.

El famós i trist “ha sido ETA” revela una obsessió patològica per unes sigles. I, encara que aquest grup ja fa més d'una dècada que no té capa­ci­tat ope­ra­tiva i es troba en una fase ter­mi­nal, mal­grat que aquest ja resulta un pro­blema irre­lle­vant en les pre­o­cu­pa­ci­ons de la ciu­ta­da­nia, per al PP repre­senta una mena de mal abso­lut, al qual s'enfron­ten amb una mena de fana­tisme religiós. Una obsessió que ha por­tat l'apa­rell de l'Estat a come­tre abu­sos amb acti­tuds contràries als drets fona­men­tals i a la més pura raci­o­na­li­tat. Lleis com l'anti­ter­ro­rista o la de par­tits han fet entrar Espa­nya en la Cham­pi­ons de la vio­lació dels drets humans. Els diver­sos tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals han con­dem­nat rei­te­ra­da­ment l'Estat per tor­tu­res, inter­pre­ta­ci­ons legals extre­mes pel que fa a la política peni­tenciària, d'apli­cació esbi­ai­xada del Codi Penal, o de la supressió, a la pràctica, de la lli­ber­tat d'expressió. A més, lleis com ara la de par­tits han inven­tat delic­tes com ara el de “pertànyer a un entorn”, han clau­su­rat dia­ris sense fona­ment o han il·lega­lit­zat for­ma­ci­ons polítiques inde­pen­den­tis­tes, legals per exem­ple a França.

ENCARA més: En el llen­guatge quo­tidià, la para­noia d'alguns diri­gents polítics porta a acu­sar a qual­se­vol per­sona o for­mació que qüesti­oni els valors reac­ci­o­na­ris del govern, de la seva vin­cu­lació amb ETA. És així com es pretén cri­mi­na­lit­zar tota dis­sidència, com ja ha pas­sat amb Ada Colau i les PAH o amb Pablo Igle­sias i Podem, o com s'esdevé també amb les CUP o qual­se­vol altre que ata­qui l'esta­blish­ment espa­nyol. De fet, cada vegada que apa­reix algú que qüesti­ona la política del PP se'l com­mina, al més pur estil inqui­si­to­rial, a “con­dem­nar ETA”, com s'exi­gia als pre­sump­tes heret­ges a la foguera a “renun­ciar al dimoni”. De fet, aques­tes for­mes que ens recor­den l'Espa­nya de Tor­que­mada han con­ver­tit en delicte “no con­dem­nar el ter­ro­risme”.

Per què? Ens cal­dria reme­tre'ns a la Tran­sició. Cal no obli­dar que la democràcia limi­tada que tenim no fou, per als sec­tors soci­als i polítics hegemònics, un fi, sinó un mitjà. L'objec­tiu de la Tran­sició no resultà ser altra cosa que asse­gu­rar “la victòria” de 1939, l'ordre resul­tant després de la vio­lenta presa de poder mit­jançant una guerra il·legítima, i la con­so­li­dació dels pri­vi­le­gis dels ven­ce­dors. En aquest sen­tit ETA resultà ser un dels prin­ci­pals des­a­fi­a­ments a l'ordre resul­tant, una mena d'espec­tre per­tor­ba­dor. De fet, els dar­rers temps han ser­vit per cons­ta­tar que la democràcia cons­ti­tu­ci­o­nal ha resul­tat ser una mena de la con­ti­nu­ació del fran­quisme per altres mit­jans, i qual­se­vol cosa que no acceptés tot ple­gat era per­se­guit amb acar­nis­sa­ment. ETA, és cert, ha comès crims cru­els i repug­nants. Tan­ma­teix, els prop de 600 assas­si­nats come­sos durant la Tran­sició, prin­ci­pal­ment a mans de la poli­cia, de grups d'ultra­dreta i para­mi­li­tars, o la mateixa guerra bruta con­tra la dis­sidència no han rebut pre­ci­sa­ment un tracte simètric. L'obsessió del poder espa­nyol per aquest grup res­pon, en el fons, a la volun­tat de la custòdia d'aquesta herència d'un estat repres­siu que manté el fran­quisme incrus­tat a les seves estruc­tu­res.