Menyspreu i domini

És una cons­tant. Per jus­ti­fi­car una situ­ació de domini econòmic i polític cal assen­tar-la sobre la supe­ri­o­ri­tat moral. És aquesta pre­tesa supe­ri­o­ri­tat la que ha ser­vit d'excusa per expli­car colo­nit­za­ci­ons, domi­nis i anne­xi­ons. Quan les auto­ri­tats comu­nis­tes xine­ses jus­ti­fi­quen la invasió del Tibet copien la mateixa plan­ti­lla. La neces­si­tat de civi­lit­zar un “règim teocràtic”. Quins uns. Per això no sor­pre­nen les colum­nes enca­de­na­des de l'exdi­rec­tor de l'ABC i actual col·labo­ra­dor de La Van­guar­dia José Anto­nio Zar­za­le­jos, que escriu fa mesos el mateix arti­cle. Afirma en la dar­rera versió que “hi ha una Cata­lu­nya pro­funda i into­le­rant”, que es creu “supe­rior i millor”. De qui parla? Sobre into­leràncies i supe­ri­o­ri­tats n'hi ha que podrien escriure un trac­tat sen­cer. Només un cínic o un interes­sat pot negar l'evidència que la història d'Espa­nya ha estat durant segles exac­ta­ment això. Afirma José Anto­nio que l'intent sobi­ra­nista, arre­lat en aquests com­ple­xos, està a punt de sucum­bir. En part perquè, gràcies als dis­cre­pants uni­o­nis­tes, “s'està pro­duint un dis­cretíssim, gai­rebé clan­destí, retorn a la rea­li­tat”. Per col·labo­rar amb el “retorn”, reco­mana la lec­tura de Gaziel; con­cre­ta­ment, de Medi­ta­ci­ons en el desert. Deu refe­rir-se a aquell paràgraf on Agustí Cal­vet escriu: “El caràcter espa­nyol, en grandíssima part, és una forta i estra­nya bar­reja de visi­got, d'alarb i de jueu, recuita –com una mena de civet– amb una salsa negra i espessa, de fana­tisme catòlic africà, no gens euro­peu”.