Opinió

Catalunya en l'hora zero

El discurs ha de ser moral, sense duplicitat,
i el procediment encara més; si no, el futur serà dels descreguts, cínics o revolucionaris

Als vol­tants del Nadal pas­sat l'ANC em va con­vi­dar a donar una con­ferència sobre l'actual procés de Cata­lu­nya a Bella­terra. Vaig dir que el procés cap a la inde­pendència estava mal plan­te­jat; s'havien
obli­dat de l'anàlisi prèvia de la rea­li­tat espa­nyola; que al procés li fal­tava un líder i que Cata­lu­nya era una soci­e­tat bifront, divi­dida, i de difícil mani­o­bra­bi­li­tat. Tot i l'èmfasi en la carència d'un “sis­tema d'intel·ligència” per a des­a­fiar, pri­mer, un Estat, i després enfron­tar-s'hi amb totes les seves con­seqüències, per la via del civisme, impos­si­ble; per la via de la violència, impro­ba­ble; per la de la diplomàcia i la nego­ci­ació, molt a llarg ter­mini, la més esti­ma­ble i posi­tiva. El meu diagnòstic era con­tra­po­sat al que passa: no hi ha xoc de trens sinó un AVE a 300 km/h atro­pe­llant la vago­neta.

La pri­mera topada, després de la pri­mera entre­vista de Mas amb Rajoy, ja ha estat; el drama de Jordi Pujol i la seva família, el des­man­te­lla­ment d'un mite de manera impla­ca­ble, amb lin­xa­ment inclòs, i un ensor­ra­ment moral del cata­la­nisme mode­rat i con­ver­gent. El mite Pujol ani­qui­lat, el seu pre­di­ca­ment per­so­nal com a gover­nant tri­tu­rat, el seu bri­llant full de ser­veis a Cata­lu­nya i a Espa­nya devas­tat... La seva con­fessió va ser un error a des­hora, i l'aixeta que va obrir, un tsu­nami infor­ma­tiu inqui­si­to­rial i impa­ra­ble. Aquells que visquérem moments bri­llants de la seva gestió política en el tar­do­fran­quisme i en la Tran­sició, hem de recu­pe­rar l'equa­ni­mi­tat a l'hora de jut­jar-lo. El seu màxim error com a gover­nant pot ser el seu error com a pare: con­sen­tir les acti­vi­tats de risc dels seus fills. Un excés de tolerància a casa es pot tor­nar un delicte d'omissió. I el que avui se li invoca, a Pujol, que s'ho apli­qui Rajoy amb Bárce­nas o Gürtel, o Comu­ni­tat Valen­ci­ana; o que els soci­a­lis­tes ho tin­guin pre­sent en el des­con­trol andalús.

El pas­siu major dels errors come­sos cor­res­pon al capítol de l'analítica de for­ces en el con­tenciós amb l'Estat; una estratègia pro­ba­ble­ment equi­vo­cada i amb un timing acce­le­rat; un gai­rebé menys­preu del fac­tor “intel·ligència”. El lide­ratge de Mas va néixer dèbil, puix que la seva ins­tal·lació en el poder ve donada per la família Pujol, i aquest escàndol inci­deix d'alguna manera en ell. Al pre­si­dent Mas se li queda curt el calen­dari després d'aquesta acció de la intel·ligència de l'Estat: el cas Jordi Pujol és un greu avís de tota l'arti­lle­ria de l'Estat.

Si ens pesen aquests errors, més em dol el des­ver­go­nyi­ment dels “fills” de Pujol que fugen com les rates per esbor­rar-se, o a cla­var-li el punyal: Tu quo­que, fili mi, que va dir Cèsar a Brut. Quants “fills meus” han sor­tit a aguan­tar la bor­rasca? Amb aquesta acti­tud pocs vímets que­da­ran per aixe­car un lide­ratge a Cata­lu­nya, ja no per la inde­pendència, sinó per la dig­ni­tat. No és cor­recte l'actual lin­xa­ment subli­mi­nar de Cata­lu­nya! La pri­mera a guar­dar silenci hau­ria de ser Sánchez-Camacho i un PP ebri d'opor­tu­nis­tes. No és aquesta l'hora dels apre­nents en política –en això Mas torna a errar– si es vol refun­dar l'esce­nari. Duran es va ador­mir massa temps, i ni Rull, ni Homs són la millor for­nada. Cer­quin homes de bé, irre­prot­xa­bles, hon­rats, amb un dis­curs moral; que nete­gin els canals del poder; que obser­vin la trans­parència com a norma i la coherència com a fona­ment del dis­curs polític. Tam­poc ser­vei­xen els Pablo Igle­sias amb una par­ti­tura escrita per altres. El dis­curs ha de ser ine­xo­ra­ble­ment moral, sense dupli­ci­tat, i el pro­ce­di­ment encara més; si no, el futur serà dels des­cre­guts, dels cínics o dels revo­lu­ci­o­na­ris, amb aque­lla vella tra­dició anar­coide, de la qual tant sap ERC. Qüestió de vida o mort és el temps, i des d'aquesta pers­pec­tiva el con­sell de Vir­gi­nia Wolf: “El futur estava sem­pre massa a prop, i era un inter­ro­gant massa gran.” El de Cata­lu­nya, encara més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia