I si Rajoy no té raó?

Són mol­tes les espe­cu­la­ci­ons que pro­ven d'expli­car el perquè de la pas­si­vi­tat de Mari­ano Rajoy davant allò que els seus ins­tru­men­tis­tes deno­mi­nen “des­a­fi­a­ment inde­pen­den­tista”. N'hi ha que diuen que el pre­si­dent espa­nyol és un gan­dul, algú que s'estima més esti­rar-se al sofà que no cas­ti­gar-se el fetge movent-se i equi­vo­cant-se. Uns altres li atri­bu­ei­xen el des­men­ja­ment als orígens genètics. Con­si­de­ren implícita a la con­dició de gallec la facul­tat de no pren­dre deci­si­ons, l'estra­nya vir­tut de dei­xar repo­sar els pro­ble­mes per veure si s'emmoi­xa­men abans de no moure un dit per inten­tar resol­dre'ls. Encara n'hi ha que con­si­de­ren que Rajoy no pot pren­dre cap decisió “audaç” en el “pro­blema català”, no pot fer cap “con­cessió” que doni raons als que pro­cla­men la neces­si­tat que Cata­lu­nya es man­tin­gui unida a Espa­nya, perquè els seus no li ho per­do­na­rien, perquè la premsa de les milícies anne­xes s'ava­lo­ta­ria encara més, perquè els seus barons ter­ri­to­ri­als pren­drien les armes i el depo­sa­rien. I final­ment hi ha aquells que con­si­de­ren que, sen­zi­lla­ment, Mari­ano Rajoy espe­rarà tant com cal­gui perquè sap que “els cata­lans, tal com són, aca­ba­ran divi­dint-se i no ani­ran enlloc”.

De totes les pos­si­bi­li­tats aquesta dar­rera pot­ser és la més lamen­ta­ble i la més temi­ble. El pit­jor foc és el foc amic, s'ha dit sem­pre en qual­se­vol guerra. Per cons­ta­tar-ne el drama, en versió lleu­gera, només cal donar una ullada a les refle­xi­ons que s'enra­men per la xarxa en aquest país. Algu­nes tenen una certa bona fac­tura, una malícia intel·ligent i roent, i vénen a dir que no ani­rem enlloc perquè aquest és un país de covards, escor­pins i cre­tins. Les des­qua­li­fi­ca­ci­ons més cru­els que es poden lle­gir con­tra l'inde­pen­den­tisme no es publi­quen als dia­ris de Madrid o són collita pròpia dels espa­nyo­lis­tes autòctons més rabi­o­sos. Són la cons­ta­tació de l'espe­rit des­cre­gut i àcid covat en les pròpies files.

Podria ser, per tant, que Mari­ano Rajoy tingués un punt de raó. Podria ser que, sense que cal­gui espe­cu­lar gaire, la con­sulta del 9 de novem­bre no s'acabés fent per raons estric­ta­ment sen­sa­tes. Ima­gi­nem per un moment, només per un moment, que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal suspèn la llei de con­sul­tes i el decret que sig­narà tot seguit el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Ima­gi­nem també que Artur Mas es decanta per con­sul­tar tots els par­tits par­ti­da­ris del dret a deci­dir i que tots junts con­ve­nen que l'opció més con­ve­ni­ent és con­vo­car unes elec­ci­ons de caràcter ple­bis­ci­tari. El resul­tat d'aques­tes elec­ci­ons podria desem­bo­car en una pro­cla­mació d'inde­pendència supe­di­tada a un nou referèndum, aquest sí, sota lega­li­tat estric­ta­ment cata­lana i amb empara inter­na­ci­o­nal. Podria ser també que aquest referèndum acabés por­tant Cata­lu­nya a la inde­pendència. Una inde­pendència ama­ble i civi­lit­zada.

Tot això és fac­ti­ble a con­dició que cadas­cun d'aquests pas­sos es fes amb la impli­cació de tots els par­tits sobi­ra­nis­tes. Aquest des­ple­ga­ment del pla A –o aquest pla B, que tant se val– només reque­ri­ria que Con­vergència i Esquerra dei­xes­sin de cos­tat les sigles i els interes­sos més pri­ma­ris i es fixes­sin un objec­tiu naci­o­nal com­par­tit. Dei­xem per més enda­vant si aquesta llista unitària que desem­bo­ca­ria, en cas de victòria, en una pro­cla­mació d'inde­pendència hau­ria d'incor­po­rar un espec­tre molt més ampli que aquests dos par­tits. Pres­cin­dim també de qui hau­ria d'encapçalar-la. I fins i tot també de la dis­torsió que podria supo­sar una Unió Democràtica –o un Josep Antoni Duran i Lleida– jugant la carta imper­ti­nent d'un cata­la­nisme encara auto­no­mista.

Con­si­de­rem només que Con­vergència Democràtica i Esquerra Repu­bli­cana, Òmnium Cul­tu­ral i l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, fos­sin capaços de no enfron­tar-se. De no fur­gar-se el melic com un oran­gu­tan. De no donar la raó a Mari­ano Rajoy. Que, per una vegada en tota la història moderna i con­tem­porània, com a just home­natge de debò al tri­cen­te­nari que ens per­se­gueix com a record per­sis­tent de la der­rota, bus­ques­sin ple­gats l'horitzó de gran­desa que ens neguen dins i fora...