Món imperfecte

La sequera de desgràcies pròpies —més enllà de l'hàmster, la roda o el procés, que tant ava­lota les llo­ques cos­mo­po­li­tes espa­nyo­les—, carac­terística d'aquesta època tan seca, obre els davan­tals dels infor­ma­tius al món. Ara sí que estem infor­mats! I els suma­ris o les por­ta­des s'inflen amb l'Iraq, Rússia, Ucraïna, Gaza o Israel. Cala­mi­tats, en defi­ni­tiva. Cadas­cun d'aquests punts calents, sota els quals hi ha vícti­mes i hor­rors, fa pren­dre posi­ci­ons a l'opinió pública i a la publi­cada. Seguint la tra­dició, judi­cis i —ai!— pre­ju­di­cis defor­men la infor­mació a l'ori­gen i a l'arri­bada. Diu l'exòtic peri­o­dista Joe Zaco que no hi ha bons i dolents, sinó forts i dèbils. Això és cert. Tot i que sovint els dèbils quan s'enfor­tei­xen fan la mateixa por. Sigui dit per isra­e­li­ans, però també per pales­tins. Per rus­sos, però també per ucraïnesos. Con­dició humana. Una víctima armada és un botxí des­bo­cat. Per això els espa­nyols ja aler­ten sobre els cata­lans. Els por­ten cinc segles d'avan­tatge i des­propòsit. Els mati­sos i els equi­li­bris indi­vi­du­als són difícils. Els estats ho tenen més fàcil. Ells decan­ten balan­ces amb els pro­pis interes­sos. Les guer­res s'ente­nen millor des de les admi­nis­tra­ci­ons que des dels admi­nis­trats. Si Cata­lu­nya fos un estat, ara hi hau­ria sobre la taula de joc els milers de turis­tes rus­sos que vénen cada any, els apar­ta­ments de luxe que com­pren i les nec­ta­ri­nes que es men­gen. A qui faria cos­tat el govern català? Can­viar de posició ajuda a enten­dre el món. Isra­e­li­ans o pales­tins?