Opinió

La columna

El prestigi del gargall

Avui tots els estadis
del món són grans escopidores i tots els nens del món aprenen a salivar

Una mes­tra es queixa perquè Messi es passa els par­tits esco­pint, i els nens, que tot ho imi­ten, fan el mateix. Diu que es pas­sen l'hora del pati esco­pint i com­pe­tint en perícia per demos­trar la solvència pro­fes­si­o­nal dels esco­pi­dors de pres­tigi. Perquè, cer­ta­ment, esco­pir, llançar gar­galls a tort i a dret, és una pràctica habi­tual entre els fut­bo­lis­tes de pri­mer nivell. Fa cent anys esco­pir era tan habi­tual —i tan fas­tigós—, que un car­tells explícits pro­hi­bien esco­pir als edi­fi­cis i als trans­ports públics. A les cases hi havia esco­pi­do­res per tots els racons, que eren un mal menor, una solució diguem-ne higiènica, tot i que la paraula és massa gene­rosa. Les esco­pi­do­res són una mena d'ori­nals de metall o de por­ce­llana, a vega­des amb un bon tre­ball d'arte­sa­nia, amb un ori­fici cen­tral del diàmetre d'un got, apro­xi­ma­da­ment. Quanta des­tresa calia tenir per encer­tar el forat! Com en els wes­terns en què els rudes cow­boys mas­te­guen i escu­pen tabac amb la mateixa pun­te­ria amb què dis­pa­ren el Colt. I vés a saber quan­tes gar­ga­lla­des devien que­dar per les vores de les esco­pi­do­res (ecs!).

Un dels pri­mers camps de fut­bol del Barça, el de l'antic car­rer Indústria, era cone­gut popu­lar­ment com l'Esco­pi­dora, perquè va ser dels pri­mers a tenir gra­des al vol­tant i això l'empa­ren­tava vaga­ment amb l'atu­ell de la saliva comu­nitària. Avui tots els esta­dis del món són grans esco­pi­do­res i tots els nens del món apre­nen a sali­var i a pro­pul­sar allò que ara en diuen lapos (cas­tellà) i que jo he cone­gut amb un altre cas­te­lla­nisme que no trobo als dic­ci­o­na­ris espa­nyols. Em refe­reixo al sepi­ajo, sipi­ajo o, sim­ple­ment, sipi. Deu ser molt d'aquí, perquè els nos­tres dic­ci­o­na­ris sí que recu­llen sípia o sèpia com a ‘esco­pi­nada, gar­gall'. L'ana­lo­gia amb la vis­co­si­tat del mol·lusc és tan evi­dent com la metàfora amb què Pere Quart defi­neix l'ostra al seu Bes­ti­ari. Diu que és un “gar­gall de sirena”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia