Bombolla

L'eco­no­mista nord-ame­ricà John Ken­neth Gal­braith va cal­cu­lar que les grans cri­sis finan­ce­res apa­rei­xen cada qua­ranta anys, perquè això és el que tarda a des­a­parèixer la gene­ració que va patir les seves con­seqüències més dures. Inva­ri­a­ble­ment, els suc­ces­sors sem­pre es con­si­de­ren més lles­tos. Amb la pers­pec­tiva del temps i l'expli­cació deta­llada dels fets, aquesta gene­ració tan des­vet­llada es pre­gunta com és que els seus avis no van saber veure el que els queia al damunt. Lla­vors fan acu­dits i es diuen, men­tre degus­ten la lla­gosta al seu res­tau­rant, que això, a ells, no els pas­sarà mai.

Però sí que els passa, sí; perquè, de cri­sis finan­ce­res i de bom­bo­lles, ja n'hem cone­gut un munt. La pri­mera va ser al segle XVII, quan els bulbs de la tulipa holan­desa es van posar de moda. Tant, que alguns es van enfi­lar fins a 90.000 flo­rins, quan el salari mitjà no pas­sava dels 400 flo­rins. La bom­bo­lla va escla­tar un febrer del 1637 i va por­tar els Països Bai­xos a la fallida.

Fins a l'apa­rició de la bom­bo­lla més famosa, la del 1929, França i Angla­terra també van viure catàstro­fes econòmiques que s'expli­quen perquè les com­pa­nyies impli­ca­des ama­ga­ven infor­mació i així cap­ta­ven capi­tals d'uns incauts que, entre nosal­tres, es cre­ien molt lles­tos. El 1980, el Japó va viure una crisi immo­biliària de deu anys que és con­si­de­rada una de les bom­bo­lles espe­cu­la­ti­ves més grans de la història moderna. Aquí en vam pren­dre exem­ple? Com si sentíssim ploure. Fins que va tro­nar, i de valent.

Tots els ingre­di­ents que expli­quen la crisi que vivim a Europa són en la història: creure que un pro­ducte no bai­xarà mai de preu, que la infor­mació finan­cera és sem­pre exacta i, sobre­tot, que qui no es fa ric és perquè és un xim­ple.

Hi ha solució? Doncs no ho sé, men­tre aquí es con­tinuïn res­ca­tant bancs amb els nos­tres sacri­fi­cis en comp­tes de seguir l'exem­ple dels Estats Units.