Unitat

Mari­ano Rajoy insis­tia dilluns a San­ti­ago de Com­pos­tel·la que la con­sulta del 9-N és un dis­ba­rat i que mai tin­dria lloc perquè és anti­cons­ti­tu­ci­o­nal. És el que des de fa mesos estan repe­tint fins a la saci­e­tat la vice­pre­si­denta del govern espa­nyol, Soraya Sáenz de San­ta­maría, i tota la plana major del PP, a nivell d'Estat i de comu­ni­tats autònomes, amb Alícia Sánchez-Camacho com a aban­de­rada de pri­mera hora: no hi haurà con­sulta (referèndum, va dir Rajoy) perquè la Cons­ti­tució no ho per­met i, per tant, con­cul­ca­ria l'estat de dret i democràtic. Posició que també és com­par­tida per molts barons del PSOE i de la seva direcció, la d'abans d'Alfredo Pérez Rubal­caba i i la nova de Pedro Sánchez. En el cas de l'uni­vers sor­git d'un PSC sense nord, hi caben totes les opci­ons: des del suport incon­di­ci­o­nal a cele­brar la con­sulta el 9-N, inde­pen­dent­ment que l'empari o no la lega­li­tat espa­nyola, fins als que s'hi opo­sen radi­cal­ment pels matei­xos motius que el PSOE, als que con­di­ci­o­nen la seva cele­bració a la seva lega­li­tat dins de l'actual marc juri­di­co­cons­ti­tu­ci­o­nal (posició ofi­cial del par­tit).

Bé, la pri­mera qüestió que s'al·ludeix en con­tra de la cele­bració de la con­sulta és que la Cons­ti­tució espa­nyola no ho per­met i, per tant, seria il·legal. És tan obvi que cansa repe­tir-ho: no és cert, la Cons­ti­tució espa­nyola per­met dele­gar la con­vo­catòria de referèndums als governs autonòmics (art. 150.2); i, en dar­rera instància, es podria fer legal­ment –tot i que amb caràcter con­sul­tiu i for­mal­ment sense efec­tes polítics– a través de la llei de con­sul­tes actu­al­ment en tràmit en el Par­la­ment de Cata­lu­nya. No, qui no ho per­met no és la llei, sinó el govern i el Par­la­ment espa­nyols. No és una qüestió jurídica, sinó política.

Pel que fa a les referències al tren­ca­ment de l'estat de dret i democràtic, la pri­mera objecció, i de pes –ho sap prou bé el govern espa­nyol– és que l'essència de la democràcia és el dret dels ciu­ta­dans a expres­sar lliu­re­ment la seva opinió mit­jançant el vot. En els països de llarga tra­dició democràtica –una altra qüestió són els interes­sos dels estats– no s'entén que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya no puguin votar i els d'Escòcia, en canvi, sí. Sovint, sim­ple­ment no s'entén que els ciu­ta­dans no puguin deci­dir el seu futur polític. Això per no entrar, diguem-ne, en el debat sobre quin és el nivell de qua­li­tat democràtica d'un govern que pretén tirar enda­vant, sense cap mena de con­sens i només apli­cant el corró de la majo­ria abso­luta, una reforma elec­to­ral que donarà les alcal­dies a la llista més votada. Les posi­ci­ons ina­mo­vi­bles de Rajoy dei­xen esquer­des visi­bles en l'Estat democràtic del Regne d'Espa­nya.

Ah!, l'Estat de dret. Només cal que cadascú es demani què pensa sobre la cre­di­bi­li­tat del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i de la fis­ca­lia de l'Estat, sobre la inde­pendència del poder judi­cial o sobre allò de que la llei és igual per a tot­hom.

Tan­ma­teix, la feblesa democràtica dels argu­ments i les man­can­ces de l'estat de dret no ens poden por­tar a cap engany. Qui s'oposa a la con­sulta és l'Estat espa­nyol i totes les elits diri­gents del naci­o­na­lisme espa­nyol més estret de mires. Tenen tota la força de l'Estat –i la com­pli­ci­tat d'altres estats euro­peus– i d'una gran part de l'opinió pública espa­nyola. En els pròxims mesos (11-S, 9-N) es deci­deix la par­tida i l'adver­sari és molt poderós. Cal­dria, doncs, que, tal com ha fet la soci­e­tat civil, les for­ces polítiques que donen suport a la con­sulta ante­po­ses­sin allò que les uneix i no pas allò que les separa. Ha arri­bat el moment de con­fluir en un movi­ment polític uni­tari capaç de pac­tar un mínim comú deno­mi­na­dor per cen­trar-se en la defensa del dret dels ciu­ta­dans a deci­dir el seu propi futur a través de l'acte democràtic per excel·lència: votar en lli­ber­tat.