Opinió

L'art de regnar

Ser un mateix és una cosa que no podem evitar. Política a banda, el deure és el de fer de la nostra personalitat una monarquia absoluta

“Ara que el rei ha mort pot ser que la rumba cata­lana es con­ver­teixi en una república. De rei només n'hi ha un i no penso que tin­gui cap hereu legítim. Visca el rei.” Sublim. Per­fecte. Pre­clar, emo­ci­o­nant i exacte va estar Rogeli Her­rero, can­tant de Los Mano­los, lamen­tant la mort de Pere Pubill Calaf. Feia temps que no sen­tia par­lar de república en sen­tit pejo­ra­tiu, per­dent en la com­pa­ració amb la monar­quia, i ningú no s'ha escan­da­lit­zat. Quasi hau­ria pogut dir la mateixa frase afe­gint-hi “una vul­gar república” i no hau­ria pas­sat res, encara s'hau­ria entès millor. Que bri­llant. Que refres­cant. Quanta veri­tat!

Com que estic par­lant ben bé de política, o només de política, em remetré a aque­lla tesi de Sal­va­dor Dalí, que dóna coixí ideològic a l'afir­mació del can­tant. Deia Dalí que ell era monàrquic en el sen­tit metafísic, no en el sen­tit polític: “Per mi la monar­quia és la prova de la vali­desa de l'àcid deso­xir­re­bo­nu­cleic, o sigui que des de la pri­mera cèl·lula vivent fins a l'última tot s'ha transmès genètica­ment.” Una rea­li­tat tan científica com ter­rorífica, tan deter­mi­nista, tan darwi­ni­ana com és la llei de l'ADN, fas­ci­nava el pin­tor. És exac­ta­ment allò dels sis polls que sur­ten exac­ta­ment igual que aque­lla polla xica, pica, palle­rica, cama­rorta i beca­rica. La justícia o la injustícia de ser qui ets, de ser fill de qui t'ha parit, de tenir per­so­na­li­tat: si Velázquez copia fidel­ment una foto­gra­fia, li sor­tirà un Velázquez. I això sovint no s'ense­nya. I no es pot evi­tar.

En el ter­reny polític, tot és opi­na­ble i sens dubte que la república és un sis­tema molt més just i democràtic. Però quan entrem en el ter­reny per­so­nal, en l'àmbit íntim de cadascú, i sobre­tot a l'hora de fer art, la monar­quia i fins i tot el des­po­tisme s'impo­sen quasi sem­pre. Com deia un per­so­natge de Woody Allen, “política­ment sóc con­ser­va­dor però al llit sóc d'extrema esquerra. Un anar­quista perillós”. En sig­nar un dibuix, o un lli­bre, o una cançó, cer­ti­fi­quem la tira­nia de la nos­tra manera de ser com ho fem també en les rela­ci­ons amo­ro­ses o afec­ti­ves. No en podem esca­par. Per això quan ens deixa un geni, un gran refe­rent en qual­se­vol àmbit, ens sen­tim com si se'ns hagués mort un rei, una part del nos­tre millor ADN, sang blava. I tot esdevé vul­gar, democràtic, igua­li­tari i avor­ri­da­ment just com una república. Un sobirà pot ser “el Con­que­ri­dor”, “l'Humà”, “el Ceri­moniós” o “el Pilós”, però en canvi la sobi­ra­nia popu­lar pot ser sobi­ra­na­ment avor­rida. Per infi­ni­ta­ment més justa que sigui. Després de Peret, tots els can­tants de rumba seran més iguals. Vaja.

Sí, la democràcia és el millor sis­tema polític de moment, però la vida de debò no fun­ci­ona així. Reco­ne­guem-ho. Tenir els matei­xos drets no ens fa ni en ha de fer (afor­tu­na­da­ment) a tots iguals, i per això hi ha líders, i gent amb talent, i per­so­nes sense cap talent en abso­lut però amb una bri­llan­tor als ulls o al gest que pro­voca enter­ra­ments mul­ti­tu­di­na­ris. El pit­jor que es pot ser a la vida no és un ego­ista, o una per­sona injusta, o que s'equi­voca massa: el pit­jor que es pot ser a la vida és avor­rit, un més, un sim­ple afi­ci­o­nat a l'scuba diving, algú sense sig­na­tura per­so­nal. “De petit volia ser una cui­nera, després vaig voler ser Napoleó... I ara per fi estic dedi­cant tots els meus esforços a ser Sal­va­dor Dalí.” D'això es tracta.

Ser un mateix és una cosa que, com ser moderns, no podem evi­tar. Per tant, política a banda, el deure és el de fer de la nos­tra per­so­na­li­tat una monar­quia abso­luta. Un imperi. Al cap­da­vall, ningú no deixa votar els seus fills l'hora d'anar a dor­mir, ni hi ha pari­tat de sexes en una sala de parts, ni igual­tat de rols al llit, ni mane­res iguals de dibui­xar una casa i un arbre. Ni tot­hom es fa enten­dre amb la mateixa gràcia. Can­tava Peret que si eres tan inte­li­gente que nadie puede enten­derte, no sirve de ná. Peret ens ha ser­vit moltíssim, sabent viure. Per tan, si el rei ha mort, visca el rei: que això de morir-se és també una cosa molt vul­gar, tu. Ho fa tot­hom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia