Haurien de dimitir

En una com­pa­rei­xença per trac­tar, en apa­rença, el frau fis­cal, ahir el minis­tre d'Hisenda i senyor de les Admi­nis­tra­ci­ons Públi­ques va atiar amb intel·ligència –amb la malícia que carac­te­ritza l'inqui­e­tant per­so­natge– el frau que ha reco­ne­gut Jordi Pujol: “Es tracta d'un dels casos més greus en ter­mes qua­li­ta­tius que s'ha cone­gut a Espa­nya.” Això és rela­ti­va­ment cert. Qua­li­ta­ti­va­ment, la denúncia de Luis Bárce­nas, en presó més que pre­ven­tiva, fa tots els efec­tes de ser més greu. Perquè afecta el finançament del prin­ci­pal par­tit espa­nyol, el del senyor minis­tre ofidi, i un frau inde­ter­mi­nat en forma de pre­sump­tes sobre­sous que hau­rien cobrat tots els seus diri­gents. No necessària­ment el senyor minis­tre. Qua­li­ta­ti­va­ment també sem­bla més greu el que va reconèixer el prin­ci­pal ban­quer de l'Estat, el senyor Emi­lio Botín, que va tan­car la car­peta que l'afec­tava amb un paga­ment de 200 mili­ons d'euros a l'agència tri­butària que con­trola el senyor minis­tre. Quan­ti­ta­ti­va­ment, que tot s'ha de dir, és molt més greu el 20 per cent d'eco­no­mia sub­mer­gida que suporta l'Espa­nya emer­gent. 200.000 mili­ons d'euros anu­als. Va pro­cla­mar ahir Cristóbal Mon­toro: “És obli­gació dels gover­nants fer de la lluita con­tra el frau una de les direc­trius de la seva actu­ació.” Això sí que és del tot cert. Per tant, com que la pri­o­ri­tat en moments d'angoixa, pan­teix i crisi, és la lluita con­tra el frau i el frau s'ha man­tin­gut en els dar­rers tres anys al mateix nivell, els gover­nants, fra­cas­sats, hau­rien de dimi­tir.