So pirinenc

El silenci és un tret molt valo­rat per la gent de ciu­tat quan arriba al camp o a la mun­ta­nya. El de les ter­res altes de Lleida és un silenci que només tren­quen els sons bucòlics d'aigües fugis­se­res, brams de cérvol o gall fer, esque­llots i dalla­do­res. També ho són els sons de festa a la plaça o del con­cert en un vell recinte religiós. Aquest estiu s'han oït un cop més al Pallars i a l'Alt Urgell. El Fes­ti­val del Música Antiga dels Piri­neus hi ha ager­ma­nat pedres vives del romànic amb música històrica de culte i de cul­tura. També les fes­tes majors, que omplen el calen­dari d'agost, ager­ma­nen veïns i foras­ters amb les melo­dies evo­ca­do­res dels temps que no han fugit encara de la memòria.

Ho hem vis­cut un cop més a Saurí, un poble de la vall d'Àssua palla­resa, damunt del Pamano. Hi van actuar el Xavi del bar­ce­loní Blau Magnòlia i l'orques­tra Aires del Mont­seny, inte­grada per dotze músics molt joves, arri­bats de Gra­no­llers amb un bon reper­tori de balls popu­lars cen­te­na­ris (masur­ques, xotis, ame­ri­ca­nes, pas­do­bles, val­sos...) i de més ençà (bole­ros, foxs...). El seu direc­tor, Marçal Ramon, els va aple­gar amb el propòsit d'engres­car-los en la recu­pe­ració de melo­dies que alleu­ja­ven, si més no un cop a l'any, les hores amar­gues de page­sos, rama­ders i menes­trals en unes èpoques d'incer­tesa com la d'ara. Ell va crear aquesta petita orques­tra moti­vat per la musicòloga Anna Cos­tal, estu­di­osa d'aquests balls que eren moderns fa un segle.

L'embrió de la ini­ci­a­tiva dels joves d'Aires del Mont­seny va ser, però, una dansa que ja era antiga a finals del segle XIX: el galop dels balls de gita­nes de Sant Celoni i de Gra­no­llers. L'èxit d'aque­lla col·labo­ració amb els dan­sai­res va espe­ro­nar aquell grup d'ins­tru­men­tis­tes a viat­jar arreu de Cata­lu­nya. Sor­pre­nen a tot­hom per la seva jovi­a­li­tat i la cura de les inter­pre­ta­ci­ons. Des­vet­llen sim­pa­ties. A Saurí els van con­vi­dar a sopar i dor­mir. Aquest estiu han tren­cat el so dels silen­cis piri­nencs amb sons recu­pe­rats des del Vallès amb la natu­ra­li­tat de con­rear l'ima­gi­nari musi­cal tei­xit, com deia Joan Alco­ver, de tra­di­ci­ons i d'espe­ran­ces.