Bruixeria

Últi­ma­ment, sem­bla que segons quins polítics hagin deci­dit que la llei és quel­com into­ca­ble o fins i tot sagrat. Fa ben poc, el senyor Rajoy va afir­mar: “no con­sen­tiré que ningú violi la llei”. I la senyora Ortega, que “cap força política pot dema­nar a un govern que actuï al marge de la llei”. Ara bé, en qual­se­vol país, Espa­nya inclosa, “la llei” –l'ús de l'arti­cle defi­nit en les fra­ses cita­des no és gens casual– no és sinó un cúmul de decrets dis­crets, alguns dels quals solen ser o bé obso­lets o bé impos­si­bles de fer com­plir.

Per exem­ple, a Dina­marca, encara és il·legal men­jar can­sa­lada crua quan hi ha lluna plena. A Suïssa, és il·legal tirar la cadena del vàter a par­tir de les 10 de la nit si vius en un pis. A Holanda, és il·legal ori­nar en un canal, si no és que estàs emba­ras­sada. A Sin­ga­pur, és il·legal par­lar a un ruc en xinès. A França, s'ha de cedir el pas a qual­se­vol home que porti cebes. A Califòrnia, és il·legal per­me­tre que el teu gos empaiti esqui­rols a l'estiu i a Texas, tirar pets en un ascen­sor. Mol­tes d'aques­tes lleis aviat seran revo­ca­des, tal com ha pas­sat amb d'altres que la rea­li­tat sobre el ter­reny ha con­ver­tit en inde­sit­ja­bles o absur­des.

Així mateix, a Angla­terra, el 1951, ser bruixa (o brui­xot) va dei­xar de ser un delicte puni­ble. Als Estats Units, els afro­a­me­ri­cans van acon­se­guir el dret de vot el 1964, un dret que les dones d'Estònia van obte­nir el 1917, les d'Angla­terra, el 1928, les de França, el 1944 i les de Suïssa, el 1971.

O sigui, qual­se­vol llei es pot modi­fi­car si cal. Tot depèn, ja ho hem dit, de la rea­li­tat sobre el ter­reny. I si un estat obvia aquesta rea­li­tat –i fins i tot es nega a per­me­tre que una part dels seus ciu­ta­dans li expli­qui en què con­sis­teix– està obli­gant els seus ciu­ta­dans a tor­nar a una època pretèrita en què el dret de vot es negava a deter­mi­na­des mino­ries. I en què les cace­res de brui­xes eren a l'ordre del dia.