Corrompudíssims

Cada matí, i dia rere dia, ens assa­ben­tem d'alguna nova facècia per­pe­trada per polítics, grups polítics o enti­tats vin­cu­la­des a polítics. I sem­bla que de qual­se­vol color polític. Els fis­cals i els magis­trats no paren d'acu­mu­lar casos i més casos. No sé pas com s'ho deuen fer, per exem­ple, el jutge Ruz o aque­lla jut­gessa anda­lusa que la tele­visió ens mos­tra arri­bant a la feina amb un car­re­to­net, pro­ba­ble­ment ple de cau­ses que s'ha endut a casa perquè les hores que passa al des­patx se li fan cur­tes. Arreu de l'Estat es denun­cien esta­fes, fugues de capi­tals, fraus a Hisenda, per­cep­ci­ons de comis­si­ons il·legals i tota mena de for­mes delic­ti­ves d'enri­qui­ment duts a terme per per­so­nes que, pels càrrecs que ocu­pen, hau­rien de ser exem­ples diàfans d'hon­ra­desa i dig­ni­tat per­so­nal. També els veiem entrant i sor­tint de seus judi­ci­als, envol­tats de peri­o­dis­tes i curi­o­sos, metre no paren de som­riure i dir que tot ha estat un error i que ells mai no han fet res d'allò de què se'ls acusa. Hi ha bar­ruts que fins i tot es van­ten de la pres­cripció del delicte que se'ls impu­tava, com si això cons­tituís una inequívoca prova d'innocència.

A Cata­lu­nya, abans pretès oasi de savoir-faire polític i rec­ti­tud i ètica ins­ti­tu­ci­o­nals, tenim el cas del senyor Pujol i família, del qual mediàtica­ment s'està fent, penso, un gra massa, i un reguit­zell d'irre­gu­la­ri­tats paral·leles que també por­ten la seva cua. Que si els ger­mans d'un polític han fet no sé què i que cal inves­ti­gar-ho, que si diver­sos alcal­des han cobrat diners que no els tocava per­ce­bre, que si uns senyors, quan eren al govern de la Gene­ra­li­tat, van par­ti­ci­par en acti­vi­tats inclo­ses en el famós 3%, o 5%, de bene­fi­cis de sotamà, etcètera, etcètera. En fi, un pano­rama delictuós amb una pers­pec­tiva que gai­rebé s'endinsa en l'infi­nit. Espe­rem que la justícia faci honor al seu nom i els res­pon­sa­bles d'aitals facècies, sigui quina sigui la seva res­pon­sa­bi­li­tat pública, les paguin.

Els comen­ta­ris­tes dels mit­jans infor­ma­tius madri­lenys s'han val­gut de la malau­rada avi­nen­tesa per fer-nos veure que els d'aquí som tan espa­nyols com els de la resta de l'Estat. Llàstima que la com­pa­ració la facin, pre­ci­sa­ment, basant-se en unes males con­duc­tes gene­ra­lit­za­des, símil tan­ma­teix ver­go­nyant i ominós, per als uns i per als altres, és clar. En fi, el pro­blema, aquí i allà, és d'una den­si­tat tan com­pacta, que pot­ser mai no s'aca­barà d'acla­rir com­ple­ta­ment. Què hi farem!