La mata de jonc

Sem­pre m'ha fas­ci­nat la for­ta­lesa d'allò que té apa­rença de feblesa, i és que tot allò que es mos­tra fort i superb em pro­voca una mena d'urticària. Amb això no vull dir que les empre­ses no hagin de ser grans i for­tes però sem­pre han, o hau­rien, d'anar acom­pa­nyada d'una certa modèstia puix que tot­hom té feble­ses i ningú no és immune a una tom­bada estre­pi­tosa.

Un onze de setem­bre de dos anys abans que cai­gues­sin, vaig visi­tar amb tota la meva família les tor­res bes­so­nes de Nova York. En aquell moment, veient la pode­rosíssima for­ta­lesa d'aque­lles dues moles, ningú no s'hau­ria ima­gi­nat si n'era de fàcil, per a unes ments malal­tes d'odi, esfon­drar-les amb tot el poder i les vides que con­te­nien. Bancs i empre­ses més que cen­tenàries que havien sobre­vis­cut greus cri­sis econòmiques i guer­res mun­di­als han vin­gut a menys. I no par­lem dels pode­ro­sos que es mira­ven o es miren el món per sobre, posats a d'alt d'un pedes­tal de les vani­tats i pen­sant-se incons­ci­ent­ment que són immu­nes a les tur­bulències de la vida: un canvi de for­tuna els des­penja immi­se­ri­cor­di­o­sa­ment.

L'exem­ple de la mata de jonc de què alguns clàssics han par­lat per exal­tar la for­ta­lesa de la uni­tat davant de les for­tes riua­des em sem­bla l'exem­ple més clar, avui, per com­pa­rar la gran riuada de gent que ens vam aple­gar a Bar­ce­lona dijous pas­sat. Un a un, com el jonc, segur que som molt febles, però units en una gran mata no hi ha riuada que pugui arren­car-nos. El pro­blema d'Espa­nya és que ara per ara no accep­ten que aquesta mata en forma de senyera que feia la V té un poten­cial molt impor­tant, i que s'equi­vo­quen els que pre­te­nen arren­car-la perquè és impos­si­ble. Posats aquí i accep­tant la rea­li­tat, l'única sor­tida asse­nyada seria que es poses­sin a nego­ciar i no con­fiar tant amb la for­ta­lesa d'aques­tes tor­res bes­so­nes que són les estruc­tu­res de l'Estat espa­nyol. No s'enga­nyin, a par­tir d'avui fins al 9-N veu­rem, i des­co­bri­ran, que tenen mol­tes feble­ses i poden esde­ve­nir insos­te­ni­bles.

El Banc d'Espa­nya ens ha infor­mat aquesta set­mana que el deute públic espa­nyol per pri­mera vegada a la història ha arri­bat a 1,01O bili­ons d'euros, és a dir, al 98,9 % de tot el PIB. I també aquesta set­mana hem vist com els inver­sors l'han començat a posar en qua­ran­tena pel procés català i el grup de comu­ni­cació Blo­om­berg reco­ma­nava a Rajoy que negociés perquè amb una inde­pendència cata­lana sense nego­ci­ació, Espa­nya entra­ria en fallida. Traduït en números, aquesta set­mana els interes­sos del bo espa­nyol a 10 anys han pujat un 16%, els bons a cinc anys, un 33%, i el bons a dos anys, un 75%. Mai, ni en temps de la crisi grega, havien tin­gut aug­ments així. És cert que par­tien de tipus bai­xos, però alerta amb les tendències. “La bala fa més mal per la seva velo­ci­tat que no pas pel seu cali­bre”. Diver­sos bancs d'inver­si­ons ja han avi­sat els seus cli­ents de la pos­si­ble vola­ti­li­tat del deute espa­nyol per la situ­ació de Cata­lu­nya i l'aug­ment de la prima de risc.

Aquest serà el punt feble del govern espa­nyol i el que l'obli­garà a moure's. Tot i que hem vist com l'immo­bi­lisme i la duresa dels adver­ti­ments, espe­ci­al­ment al pre­si­dent Mas, pugen de to i fins i tot podem veure movi­ments inti­mi­da­to­ris estranys, la mata de jonc cata­lana és forta i deci­dida a votar. Sub­ver­tir aquesta volun­tat per la força, ja sigui empre­so­nant el pre­si­dent Mas, com ha dit en forma d'adver­ti­ment el fis­cal gene­ral de l'Estat, o amb el des­ple­ga­ment de la poli­cia, no faran més que aug­men­tar la ines­ta­bi­li­tat que pena­litza els mer­cats. Però els joncs, pas­sada la riuada, tor­nen a posar-se dem­peus.