Els impostors

Després del no escocès a la inde­pendència, el nos­tre uni­o­nisme ha sem­blat treure pit. Fins a l'últim moment, les enques­tes d'Escòcia havien fet pre­vi­si­ons molt ajus­ta­des, i el resul­tat final ha estat, tot i la niti­desa, prou empa­tat, tant que mos­tra un sa espe­rit democràtic i de con­vivència: dues opci­ons tan radi­cal­ment opo­sa­des poden con­viure jun­tes, sense que es pugui par­lar de “mino­ries” clares. El pro­blema, tan­ma­teix, no s'ha solu­ci­o­nat, evi­dent­ment, tot i les devo­lu­ci­ons de poder con­vin­gu­des –sense més con­creció– des de Lon­dres. L'inde­pen­den­tisme escocès no des­a­pa­rei­xerà, i ara més que mai estarà atent a les pro­me­ses incom­pler­tes.

La votació ha donat solució a un pro­blema polític d'enver­ga­dura: no és fàcil divi­dir un estat. És ben curiós –i lamen­ta­ble– que els matei­xos que cele­bren a Espa­nya el resul­tat d'aquesta votació no per­me­tin que una votació sem­blant es doni a les nos­tres ter­res. Cele­bren un objec­tiu que aquí no per­me­ten asso­lir; ja sabem que és molt fàcil mos­trar-se demòcrata quan no hi ha en joc les pròpies gar­ro­fes. Tots som molt tole­rants amb allò que no ens afecta. Podem mani­fes­tar-nos amb tran­quil·litat d'espe­rit per la lli­ber­tat dels pobles, sobre­tot si aquests són llu­nyans.

Quan el que està en joc, però, són els pro­pis interes­sos i les pròpies con­vic­ci­ons, tot l'arse­nal de fal·làcies, insults, pro­cla­mes i tram­pes dialècti­ques treu el nas per sota de la porta. Que es qua­li­fi­qui, per exem­ple, l'inde­pen­den­tisme català de feno­men religiós, d'explosió de mas­ses enfer­vo­ri­des que bus­quen “el cel a la terra”, és d'un pate­tisme que fa fere­dat.

És ben nor­mal que en tot movi­ment que abraça mili­ons de per­so­nes hi hagi alguns bojos i fanàtics –és sim­ple estadística–, però una mani­fes­tació, per molt mul­ti­tu­dinària que sigui, no implica cap pèrdua de lli­ber­tat per part dels seus par­ti­ci­pants, sinó que més aviat la cele­bra i busca la seva ampli­ació. L'inde­pen­den­tisme no està empa­rat en cap mena d'il·lusió de terra pro­mesa; des d'aquesta opció mai no deixa de fer-se èmfasi tant en les difi­cul­tats com en els pro­ble­mes futurs que pugui impli­car aquesta visió política. També s'hau­ria d'expli­car per què “és irra­ci­o­nal” mani­fes­tar-se pel dret a votar o és “irra­ci­o­nal” la demanda d'un estat propi, però no és irra­ci­o­nal la intran­sigència uni­o­nista o el sim­ple fede­ra­lisme sense fede­ra­lis­tes que encara pre­di­quen un ple­gat d'intel·lec­tu­als més atents a les baja­na­des dels seus manu­als de política anti­fei­xista que no a la cons­ta­tació de la més clara de les rea­li­tats.

Que s'esti­gui en con­tra de la inde­pendència és nor­mal; que els argu­ments pas­sin per citar els fenòmens reli­gi­o­sos, la psi­co­lo­gia de les mas­ses, el fana­tisme o “el curs de la història” –una altra estu­pi­desa ine­xis­tent– és d'una poquesa intel·lec­tual que aco­var­deix, sobre­tot perquè els fets són d'una evidència que encega, i les deman­des finals són d'un sen­tit comú que no hau­ria de ser tan difícil aju­dar a fer tri­om­far.

Entre les millors coses que ens hau­ran pas­sat, durant tots aquests anys del procés, hi haurà haver tret la màscara a dese­nes d'impos­tors. Demòcra­tes que ni volen nego­ciar ni votar; intel·lec­tu­als que ni pen­sen ni escol­ten ni els interessa res més que allò que els per­meti mos­trar-se moral­ment supe­ri­ors; fanàtics que veuen fana­tisme per­tot; ana­lis­tes polítics que renun­cien a la política; pro­gres­sis­tes que con­ti­nuen estan­cats en una men­ta­li­tat de guerra freda; escrip­tors “valents” que van tenir por de sig­ni­fi­car-se; pac­tis­tes que només tenien ganes de clau­di­car, etc.