Els enemics

En els temps con­vul­sos que vivim, els ene­mics se'ns pre­sen­ten sense mati­sos, sense el fin­gi­ment habi­tual. La pre­ca­ri­e­tat econòmica i les vul­ne­ra­ci­ons a les nos­tres lli­ber­tats, a més de con­cep­tes, tenen cares i noms i cognoms de cul­pa­bles. La qual cosa no vol dir que abans de la crisi no hi hagués per­so­nat­ges de la vida pública que robes­sin, ni que no es vul­ne­res­sin les lli­ber­tats de Cata­lu­nya abans de recla­mar el legítim dret a deci­dir què volem ser. Ara, però, els dia­ris omplen les por­ta­des amb delinqüents que fins fa poc crèiem into­ca­bles, i mit­jans de comu­ni­cació i polítics de fora del nos­tre país men­tei­xen de la manera més gro­llera sobre la rea­li­tat cata­lana per fer creure el que no és a la gent que no la viu. L'arma de la por s'ha ins­tal·lat d'una forma que no havia estat mai tan des­ca­rada com ara. En aquesta situ­ació viu i pren força un fei­xisme, una cru­el­tat i un des­po­tisme molt més perillós que la demagògia, els insults i les men­ti­des que estem acos­tu­mats a lle­gir i sen­tir en alguns dia­ris i emis­so­res. El pànic a la pèrdua del lloc de tre­ball i a la pre­ca­ri­e­tat econòmica ha dei­xat al des­co­bert ban­da­des de vol­tors, per­fec­ta­ment lega­lit­zats per unes lleis injus­tes fetes a la seva mida. Val­gui com a exem­ple amb dades per­fec­ta­ment cons­ta­ta­bles una empresa de Ripoll del sec­tor ali­men­tari que dóna feina a un munt de gent, la majo­ria jove i extreta direc­ta­ment de les ETT amb con­trac­tes pre­ca­ris i cap asse­gu­rança de futur. Les con­di­ci­ons labo­rals no són tan sols peno­ses sinó que fa la impressió que han retro­ce­dit cent anys. Durant la jor­nada de vuit hores davant les màqui­nes, són con­tro­lats quan van al lavabo, els està pro­hi­bit par­lar entre ells, no poden dis­po­sar d'una ampo­lla d'aigua pròpia i les vexa­ci­ons, els insults i els menys­preus públics als sub­al­terns són cons­tants. Per­fec­ta­ment cons­ci­ents de la por que té la gent de per­dre la feina han cons­truït una com­pli­cada xarxa de petits i mit­jans càrrecs amb l'única fina­li­tat d'enfron­tar els uns amb els altres. Saben molt bé que l'odi de clas­ses és molt menys perillós que la lluita de clas­ses i se ser­vei­xen de la neces­si­tat per treure el pit­jor de les per­so­nes. El cas d'aquesta empresa només és un de tants en tot el ter­ri­tori. Uti­lit­zen les lleis per explo­tar en lloc d'empren­dre; per tra­fi­car amb la por d'altres éssers humans en lloc de pro­duir; per des­truir l'estat del benes­tar per l'exclu­si­vi­tat del seu. Aquests són els mons­tres fei­xis­tes que actuen amb una impu­ni­tat total i de manera anònima. Quan hi haurà una llei que per­meti també posar-los cara, nom i cognoms?