Bufonades

En un epi­sodi de la sèrie Yes, minis­ter, aquest diu: “Heus aquí la pit­jor desgràcia que li ha pas­sat al govern d'ençà que em van nome­nar.” “Segur que és això el que vol dir, minis­tre?”, li apunta el seu secre­tari. El llen­guatge dels polítics, més els de la vida real que els de ficció, és una font contínua de diver­ti­ment: sentències que volen ser solem­nes i són hila­rants, bro­mes en què ningú no hi veu la gràcia, dis­torsió del sen­tit de les parau­les, ambigüitats cal­cu­la­des, fal­ques inútils, sin­taxi des­con­cer­tant. O, estric­ta­ment, dis­ba­rats. El Press Club de França con­ce­deix cada any dis­tin­ci­ons als polítics que hagin dei­xat anar fra­ses diver­ti­des, voluntària­ment o invo­luntària. Sem­pre hi ha molta com­petència entre els fina­lis­tes. L'any 2009 Ségolène Royal, de retorn dels USA, va reconèixer que “he ins­pi­rat Obama, i els seus equips m'han copiat” –pot­ser els obamòlatres nos­trats farien bé d'anar a les fonts– i el 2011 un dipu­tat comu­nista va afir­mar que “en la seva forma històrica el PC ha mort, però encara té futur” –els com­panys a l'assem­blea encara deuen aplau­dir–. Enguany, el minis­tre d'eco­no­mia Mic­hel Sapin ha sen­ten­ciat que “quan hom no va gaire lluny, és que ja va a algun lloc” –els per­ju­di­cats per la crisi hau­ran de reconèixer que estan en bones mans– i un secre­tari d'Estat que ha hagut de dimi­tir per qüesti­ons fis­cals asse­gura: “No sóc un defrau­da­dor sinó un con­tri­bu­ent negli­gent” –una línia de defensa que no resul­tarà estra­nya als qui seguei­xen la política cata­lana–. La immensa majo­ria dels mor­tals diu coses sense pen­sar, però els polítics tenen temps de pen­sar-se-les –és per això que cre­uen que ges­ti­o­nar el temps és una gran vir­tut– i sobre­tot tenen un munt de gent que els paguen per pen­sar i per posar per escrit els pen­sa­ments que, un cop con­ver­tits en titu­lars, han d'il·lumi­nar les nos­tres vides. Què ho fa que des­bar­rin tant, doncs, els polítics? Pot­ser no era cap acu­dit sinó un atac de sin­ce­ri­tat el que va asse­gu­rar Geor­ges Frêche (pre­miat el 2010): “De gent intel·ligent n'hi ha un 5 o 6%, però jo faig cam­pa­nya pels imbècils.”