La pugna continua

Això de ser cata­lans és esgo­ta­dor. Pas­sen els dies, les set­ma­nes, els mesos, els anys, les dècades, els segles... I els cata­lans vinga a empènyer –o a empre­nyar, segons es miri en versió cata­lana o madri­le­nya–. En comp­tes de Sant Jordi hauríem d'adop­tar com a patró el pobre Sísif, escar­ras­sant-se per enfi­lar la maleïda pedra fins al cim i com­pro­var un cop allà com engega a rodar mun­ta­nya avall. I així fem. De moment és encara una incògnita si acon­se­gui­rem viure mai un referèndum com el d'Escòcia. Però el que tenim ben clar és que la dutxa esco­cesa no ens l'estal­via ningú. Un cop més, i després de l'escalf anímic de cons­ta­tar la volun­tat del pre­si­dent de tirar enda­vant la con­sulta i la capa­ci­tat dels sobi­ra­nis­tes per con­ser­var la uni­tat, el TC ens ha llançat un nou cubell d'aigua freda. Fins aquí, res de nou. Ben mirat, ens podríem haver apun­tat en una mena d'apor­tació col·lec­tiva en la cam­pa­nya per recap­tar fons per llui­tar con­tra l'ELA. Però, atenció, perquè aquest cop no és ben bé com sem­pre. No ha estat sufi­ci­ent que, com és habi­tual, des del Cons­ti­tu­ci­o­nal s'engegués l'aixeta de l'aigua glaçada per rui­xar les aspi­ra­ci­ons cata­la­nes. No. Aquest cop ha estat, de fet, ben dife­rent. Hi ha hagut autènti­ques cor­re­dis­ses a Madrid. Dic­ta­men del Con­sell d'Estat diu­menge, Con­sell de Minis­tres extra­or­di­nari dilluns, com­pa­rei­xença del pre­si­dent espa­nyol inclosa –pen­sin que veure Rajoy en roda de premsa és ja més sor­pre­nent que una apa­rició de l'arcàngel Sant Miquel a Gara­ban­dal– i, final­ment, inèdita reunió extra­or­dinària del TC –que amb l'estreta con­nexió que mos­tra amb els dic­tats del govern espa­nyol ha incor­po­rat una nova balda al dogal que ofega la seva imatge i ara es veurà obli­gat a dic­tar sentència amb rapi­desa–. Aquest cop, sota el nerviós bro­git de la cursa madri­le­nya es per­cep una sen­sació d'autèntic temor. Sem­bla que David ha acon­se­guit espan­tar Goliat. I que, a la fi, la política espa­nyola ha pres consciència que té un pro­blema –i dels gros­sos–. La pugna con­ti­nua.