Dues coses de Girona

Pri­mera cosa: tot fa pen­sar que la inun­dació de bona part del tram sub­ter­rani de línia fer­roviària d'alta velo­ci­tat, amb l'estació de Girona inclosa, no va ser per culpa de deficiències del cla­ve­gue­ram de la ciu­tat, sinó per l'esfon­dra­ment d'un mur de con­tenció situat entre el Mas Xirgu i la riera de la Pabor­dia, lloc força allu­nyat del cen­tre urbà. A veure, si el cla­ve­gue­ram hagués estat la causa del des­bor­da­ment, no n'hau­rien patit les con­seqüències els car­rers de Girona? Quan veiem per tele­visió imat­ges d'inun­da­ci­ons de la via pública, el pri­mer que ens ense­nyen són les boques de cla­ve­guera esco­pint l'aigua que ja no poden engo­lir, i és ben cert que el dia de l'aiguat, cap dels nos­tres car­rers, que jo sàpiga, es va con­ver­tir en impro­vi­sat canal. I fa molt de temps, de fet, molts anys, que a Girona no tenim inun­da­ci­ons, sigui per sor­tida de mare de l'Onyar, sigui perquè el cla­ve­gue­ram hagi que­dat col·lap­sat. El por­ta­veu d'Adif asse­gu­rava que la ciu­tat no es va veure afec­tada perquè l'aigua de la pluja es va esco­lar pels túnels del TAV. I quan encara no exis­tien els famo­sos túnels, com és que tam­poc hi havia inun­da­ci­ons?

La qüestió és que bom­bers i inte­grants de la Uni­tat Mili­tar d'Emergències estan fent mans i mànigues per bui­dar la zona afec­tada dels mili­ons de litres d'aigua que hi ha embas­sats, però sem­bla que sota l'aigua encara hi que­darà una gran quan­ti­tat de llot que la riuada va arros­se­gar. És a dir, que, almenys fins demà, diu­menge, la línia fer­roviària d'alta velo­ci­tat dis­po­sarà, durant uns quants quilòmetres, d'un no tan veloç ser­vei d'auto­bu­sos.

Segona cosa: molts ciclis­tes, no tots, és clar, creen pro­ble­mes als ciu­ta­dans que van a peu i als que van en cotxe. Bici­cle­tes cir­cu­lant per la vora­via, bici­cle­tes cir­cu­lant en direcció contrària, bici­cle­tes sal­tant-se els semàfors en ver­mell i bici­cle­tes sense llum quan ja és negra nit. Ho vaig poder com­pro­var abans-d'ahir, men­tre tra­ves­sava amb el vehi­cle un pas de via­nants amb llum verda per al cot­xes i llum ver­me­lla per als via­nants, i un ciclista se'm va tirar al damunt, a tota velo­ci­tat, pro­ce­dent de la vora­via. Per sort, no es va fer res, però va mar­xar a cuita-cor­rents, després, això sí, de dema­nar perdó quan li vaig ense­nyar el semàfor. Ah, em va tren­car un dels miralls retro­vi­sors, que hauré de can­viar, i pagar, perquè hi ha tants ciclis­tes que poden fer, impu­ne­ment, el que els dóna la gana.