40 per cent
de repetir la mala experiència de la del Japó
Quaranta per cent: aquesta és la probabilitat que la presidenta del FMI, Christine Lagarde, ha donat a la possible entrada en recessió de l'economia de la zona euro. Seria el tercer episodi de recessió des de l'inici de la crisi global, quan van esclatar els problemes en el mercat hipotecari subprime nord-americà. El primer episodi de creixement negatiu va ser el 2009; el segon, el 2012/13, i aquest tercer es podria donar en algun moment del 2015. Un 40% no és un percentatge gaire elevant, però tampoc és irrellevant. La possibilitat de tornada a la recessió és una realitat.
L'economia de la ZE corre el perill de repetir la mala experiència de la del Japó, que des de principis dels noranta fins a començaments d'aquest segle ha estat en recessió o amb creixements molt baixos. La dècada perduda, l'anomenen. L'economia de la ZE podria estar llaurant la seva pròpia dècada perduda. Les raons serien moltes i diverses: des dels abusos comesos en l'anterior fase de creixement, sobretot des de la creació de l'euro el 1999 fins al 2007, fins a errors de disseny de l'arquitectura econòmica de les institucions de la ZE. Aquests errors de disseny s'han fet molt més evidents amb la crisi, han suposat una greu dificultat i han alentit la recuperació.
El BCE no va poder iniciar el 2008 una injecció de liquiditat com la que va fer la Reserva Federal, perquè el seu mandat legal és lleugerament diferent. La seva funció bàsica és l'estabilitat de preus i en canvi no té explícitament establert l'objectiu de promoure el creixement i lluitar contra l'atur, un cop assolida aquesta estabilitat de preus. També, en heretar la filosofia del Bundesbank alemany, el BCE té explícitament prohibit proporcionar un finançament privilegiat als estats tot comprant el seu deute públic. Però, en realitat, aquestes són dificultats de menor importància. Es poden trobar camins legals per portar a terme polítiques més agressives.
La veritable raó de fons per la qual el BCE no va procedir a comprar títols de deute públic dels països va ser la manca del que anomenem un ancoratge fiscal. A diferència del què passa als Estats Units, o a tots els altres països que han utilitzat aquest tipus de mesures monetàries, no hi ha un govern europeu que tingui una estricta capacitat de control dels pressupostos públics dels països de la zona. Per tant, si el BCE hagués començat a comprar deute públic d'algunes economies amb problemes (per exemple Grècia o Portugal) hauria creat greuges entre països. Però, sobretot, hauria generat un risc pervers. Qui hauria convençut la classe política grega que en el futur calia ser més responsable en la gestió dels comptes públics? Qui hauria convençut els països de la perifèria que calien reformes per millorar la productivitat de les seves economies en un món cada vegada més competitiu? D'alguna manera, la crisi del deute volia ser el camí per forçar les coses en aquesta direcció. Afanyem-nos a dir que, ara ho sabem i el mateix FMI internacional ho ha reconegut, aquesta estratègia va anar massa enllà. Es van cometre greus errors a l'hora de mesurar l'efecte que tindrien els ajustos exigits sobre l'evolució a curt termini de les economies del sud de la zona. Aquestes es van enfonsar en una recessió més profunda de l'esperada i amb uns costos socials difícilment acceptables en l'Europa d'avui dia. Una recessió autoinfligida per excés d'austeritat, reconeix ara pràcticament tothom.
Després que el BCE aconseguís aturar la crisi del deute públic amb les mesures preses l'estiu del 2012, i la posterior reducció progressiva de les primes de risc, semblava que les economies de la perifèria (sobretot Irlanda i Espanya) tornaven al creixement i que el pitjor ja havia passat. Però els darrers mesos s'han fet evidents altres dificultats. En una economia global amb més incerteses la força exportadora alemanya ha disminuït. La salut del sector financer no sols era delicada a la perifèria, sinó també a tots els països del zona. Això ha provocat escassetat de crèdit a totes les economies i una evolució pobra del consum i la inversió empresarial.
Si volem evitar l'esmentada dècada perduda, cal que el BCE redueixi la probabilitat d'una altra recessió fins a zero. La sort és que Mario Draghi sembla ser conscient d'aquesta necessitat i sembla també conèixer els instruments necessaris per evitar-ho. Ja ha anunciat que, si el creixement segueix tan baix i la deflació tan propera, està disposat a portar a terme mesures més agressives d'injecció de liquiditat. El perill és que la inflexibilitat d'alguns governs (l'alemany, però també el finès o l'holandès) no concedeixi la relaxació dels ajustos fiscals necessària perquè aquests nous instruments donin el resultat desitjat. I que d'altres governs no puguin tirar endavant les reformes estructurals que calen per convèncer els anteriors de la necessària relaxació. La reforma del mercat de treball a Itàlia i la racionalització de la despesa pública a França seran dues qüestions clau en els propers mesos.
