Reconstrucció estatal

Durant tots els anys del pujo­lisme es va for­jar el terme de “recons­trucció naci­o­nal”. El pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Car­diff Andrew Dow­ling fins i tot fixa l'inici d'aquest tra­jecte en el 1939, i l'acaba el 2012. També van edi­tar un lli­bre amb el mateix títol en Car­les Llo­rens i l'Arcadi Cal­zada, l'any 1995, que limi­tava l'anàlisi en els (ales­ho­res) 20 anys de governs de Pujol. En qual­se­vol dels casos, la “recons­trucció naci­o­nal” venia a sig­ni­fi­car les acti­vi­tats ofi­ci­als o extra­o­fi­ci­als que des de Cata­lu­nya s'havien dut a terme, espe­ci­al­ment des del fran­quisme fins als nos­tres dies, per a recon­ci­liar els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya amb una iden­ti­tat, un ima­gi­nari, uns valors, una cul­tura i un auto­go­vern que durant qua­ranta anys van ser per­se­guits, pro­hi­bits, mar­gi­nats, mino­rit­zats i obli­dats.

La “recons­trucció naci­o­nal” engloba des de la fun­dació d'Enci­clopèdia Cata­lana fins a la cre­ació (il·legal) de TV3, pas­sant per les clas­ses de català clan­des­ti­nes durant el fran­quisme, els Fets del Palau, la Crida, les lleis de nor­ma­lit­zació lingüística, l'adqui­sició de noves com­petències (ordre públic, pre­sons, ports,...), les cele­bra­ci­ons de caire patriòtic (11 de setem­bre, Sant Jordi...), la recu­pe­ració del folk­lore i la cul­tura popu­lar, l'adqui­sició de pres­tigi de la nos­tra lite­ra­tura, la nos­tra música, el nos­tre tea­tre, les ins­ti­tu­ci­ons... és a dir, el “fer país” de Pujol que evo­lu­ci­ona des de la resistència i la clan­des­ti­ni­tat fins a l'ofi­ci­a­li­tat autonòmica. En clau de cul­tura pròpia, d'orgull, de rea­fir­mació i de presa de consciència. Des de l'Estat espa­nyol s'ente­nia sovint això com a “invenció” o com a “cons­trucció d'un ima­gi­nari arti­fi­cial”, i obli­da­ven (o igno­ra­ven) que no es trac­tava de cap cons­trucció, sinó d'una recons­trucció. Cata­lu­nya no es pla­ni­fi­cava, es retro­bava al mirall. Tar­ra­de­llas no era un ninot fet a mida de l'auto­no­mia del 78, sinó un fil roig que ens con­nec­tava direc­ta­ment amb l'any 1931 i fins i tot amb la lluita per l'auto­go­vern que es va ori­gi­nar amb el pri­mer cata­la­nisme polític de l'any 1901. I aquest relli­gava, al seu torn, amb una altra “recons­trucció”: la de la memòria o el fil roig que con­nec­tava el 1901 amb el 1714. Recons­trucció naci­o­nal volia dir, per tant, “tor­nar a ser” i “saber que som”.

La “recons­trucció esta­tal” comença ara. Més que cons­truir una idea ori­gi­nal, en el fons es tracta de recons­truir l'estat que vam per­dre el 1714. També aquí a Espa­nya s'equi­vo­ca­rien si pen­ses­sin que estem inven­tant una cosa nova: igno­ra­rien o obli­da­rien no només els ben bé sis segles d'“estat català” amb cons­ti­tu­ci­ons i lli­ber­tats pròpies, sinó també la pro­cla­mació de Pau Cla­ris, la de la Pri­mera República, la de Macià i la de Com­panys. L'estat català ha exis­tit i, quan no ha exis­tit, ha estat sem­pre recla­mat o pro­cu­rat. Es podrà dir que l'auto­no­mia en part cons­truïa “estat”, però serà bo dife­ren­ciar-ho: fer un estat és una cosa molt dife­rent. Estat sig­ni­fica sobi­ra­nia fis­cal, diplomàtica, d'ordre públic, cul­tu­ral i simbòlica, etcètera. Sig­ni­fica posar majúscu­les a la nació, posar-li ban­dera gran, dei­xar enrere el resis­ten­ci­a­lisme. No llui­tar per sobre­viure, sinó viure. Recons­truir ja no orgull de nació, sinó recu­pe­rar l'orgull d'estat que tenim (ine­vi­ta­ble­ment) atro­fiat. Estem pre­sen­ci­ant això. Sí, farem un estat a la nos­tra manera, però no pas un estat nou: és un estat antic que, en tot cas, ara reneix i s'actu­a­litza. Enfor­tim, per tant, la nos­tra cul­tura d'estat. La teníem. L'hem de retro­bar tots. I em temo que en un ter­mini de pocs mesos.