Cervesa amb gust de llibertat

L'Okto­ber­fest, o festa de la cer­vesa, és una de les cites ine­vi­ta­bles quan vius a prop de Cale­lla i t'agrada aquesta beguda. Mal­grat que es tracta d'una cele­bració molt enca­rada al gaudi dels turis­tes cen­tre­eu­ro­peus, amants de les ger­res de litre i de la música de banda, els caps de set­mana també atrau un públic molt més hete­ro­geni al qual ja fa el pes un ambi­ent sorollós i amb olor de frank­furt, i que no té cap mania a com­par­tir una taula amb gent a qui no es coneix de res. Dis­sabte pas­sat, però, l'enve­lat ins­tal·lat a la platja de Cale­lla afe­gia un nou incen­tiu als visi­tants. Amb l'excusa, o amb l'argu­ment de pes, segons com es miri, que la capi­tal turística de l'Alt Maresme serà la Capi­tal de la Sar­dana, els orga­nit­za­dors van tenir la pen­sada de fer pujar a l'esce­nari una cobla, la cobla Mari­nada per ser més con­crets, perquè els més de mil assis­tents que omplien en aquell moment l'espai fes­sin un tas­tet de la cul­tura genuïnament cata­lana. L'experiència tenia els seus ris­cos, sens dubte, perquè la for­mació encapçalada pel fla­biol i la tenora no té res a veure amb els trom­bons i tubes que abun­den en les ban­des bava­re­ses i que han fet de fil con­duc­tor des dels ini­cis de l'Okto­ber­fest. A més, la reacció del públic també era una incògnita davant el canvi sob­tat de pro­grama. Però ja se sap que qui juga a casa ja surt amb cert avan­tatge al camp, i quan els com­po­nents de la cobla Mari­nada van ence­tar els pri­mers com­pas­sos, els par­ti­ci­pants en l'Okto­ber­fest van res­pon­dre amb el mateix entu­si­asme que davant dels seus músics d'ori­gen. Tant és així que sota l'esce­nari es van impro­vi­sar les pri­me­res rot­lla­nes per fer sar­da­nes, i hi eren tant aquells que saben comp­tar-les com aquells que s'hi van afe­gir tant per curi­o­si­tat com per sim­pa­tia.

L'actu­ació de la cobla no es va allar­gar gaire. Tam­poc calia abu­sar de la bona pre­dis­po­sició dels visi­tants cen­tre­eu­ro­peus, que a cada nova inter­pre­tació aixe­ca­ven les ger­res amb reno­vada ale­gria. La cire­reta del pastís pels ideòlegs de l'actu­ació va arri­bar amb les pri­me­res notes de La Santa Espina. La cone­guda peça d'indis­cu­ti­ble con­no­tació cata­la­nista d'Enric Morera i amb lle­tra d'Àngel Gui­merà va ser ràpida­ment core­jada per una part dels assis­tents. Pot­ser si hagués estat Els sega­dors la res­posta que hi va haver un cop aca­bada la música s'hau­ria pogut vin­cu­lar a una clara inten­ci­o­na­li­tat política en els temps que cor­ren. Però no par­lem de l'himne de Cata­lu­nya i ningú no va pujar a l'esce­nari a encen­dre els ànims recla­mant una reacció. Sense cap d'aquests al·lici­ents, però, dins l'enve­lat de l'Okto­ber­fest es van començar a sen­tir crits d'“inde­pendència” que es van esten­dre arreu. I algú dirà que no va ser tot­hom. I té raó. Ara, també és igual de cert que, un cop les con­sig­nes van emmu­dir, tot­hom, sense excep­ci­ons, es va afe­gir a l'aplau­di­ment final.