L'aigua que ve

Fa tres anys, des d'aquesta columna, comen­tava l'èxit de les I Jor­na­des de Reflexió Edu­ca­tiva que el Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats en Filo­so­fia i Lle­tres i Ciències de Cata­lu­nya havia orga­nit­zat a la Seu d'Urgell i a Andorra. Un èxit que ha por­tat a la repe­tició cada any amb excel·lent con­nivència amb el govern andorrà. Ara ja s'han cele­brat les IV Jor­na­des i ha estat nova­ment un plaer anar-hi a apren­dre, encara que hom esti­gui ja jubi­lat. S'aprèn, fins i tot, de les acti­tuds que no són estric­ta­ment docents. Em va encan­tar, per exem­ple, la reacció del copríncep i arque­bisbe de la Seu, mon­se­nyor Enric Vives, entu­si­asta segui­dor d'aquests debats, que, en saber que aquesta vegada no tro­ba­ven la sala idònia per a la con­ferència inau­gu­ral per coin­cidència amb altres actes, va cedir la mateixa cate­dral per fer-ho, va pre­si­dir la sessió i ens va brin­dar un marc incom­pa­ra­ble. D'això no se'n farà ressò ningú, però si hagués mani­fes­tat alguna pro­hi­bició sí que hau­ria sor­tit als mit­jans de comu­ni­cació. Un deu per a l'arque­bisbe. El con­tin­gut de les ponències i dels tallers, refe­rit tot a la neces­si­tat de for­mar alum­nes com­pe­tents, fou interes­santíssim, però pot­ser la con­ferència més impac­tant fou la de clo­enda, a càrrec de Genís Roca, que, lluny d'ins­tal·lar-nos en un rela­tiu cofo­isme o plan­te­jar recels sobre la informàtica i la digi­ta­lit­zació, vati­cinà uns can­vis més pro­funds en els sis­te­mes d'apre­nen­tatge i de comu­ni­cació encara més acce­le­rats que els que estem vivint i que, en un ter­mini d'una tren­tena o qua­ran­tena d'anys, hau­ran remo­gut tots els esque­mes. I caldrà adap­tar-s'hi o el per­so­nal que­darà al cap­da­vall del rànquing que s'exi­girà arreu com a con­dició sine qua non, sense cap pres­tigi. La seva con­ferència sac­sejà mol­tes consciències encara que alguns penséssim que ja no ho veu­rem. El con­fe­ren­ci­ant, un autèntic crack, resultà tot ell sor­pre­nent. Fill de Girona i edu­cat, d'infant, als Fos­sos de Figue­res, la vida l'ha des­con­nec­tat després de les nos­tres comar­ques i passa la vida cre­uant l'Atlàntic i movent-se entre Bar­ce­lona, Madrid i Bogotà, on asses­sora empre­ses en el canvi cap a la digi­ta­lit­zació. La sor­presa majúscula resulta quan t'explica que és arqueòleg espe­ci­a­lit­zat en el paleolític infe­rior i que uti­lit­zant els ordi­na­dors per a fer les fit­xes dels ele­ments lítics que tro­bava en les exca­va­ci­ons hi va aga­far gust i va intuir les pos­si­bi­li­tats d'apli­cació en el futur. I dels nean­der­tals es va pas­sar als post­mo­derns, amb la mirada en l'esde­ve­ni­dor. L'aigua que ve...