El placebo i els cirurgians

El Par­tit Popu­lar té un exèrcit de gent ben pagada i ocur­rent, a càrrec de l'Estat o en nòmina de la premsa amiga, que van per­pe­trant metàfores con­tra l'ene­mic. Bons pro­fes­si­o­nals. Arri­ben a ser més ocur­rents que els espon­ta­nis de la xarxa. Superar aquest exèrcit entu­si­asta és de matrícula, perquè la gràcia popu­lar no té límits. Quan el pre­si­dent Mas va pre­sen­tar la pro­posta sobre una con­sulta per al 9 de novem­bre into­ca­ble pel Cons­ti­tu­ci­o­nal ràpida­ment alguns diri­gents del PP la van des­car­tar moral­ment tit­llant-la de “boti­far­rada”. Com si una boti­far­rada no fos un acte revo­lu­ci­o­nari. Depèn de qui fa de boti­farra. Segons com, tant o més que la pujada de les taxes del te. Dis­sabte la referència autòctona va ser subs­tituïda per la semàntica mèdica. I ara la boti­far­rada sobi­ra­nista ha pas­sat a ser “un pla­cebo inde­pen­den­tista”. Bona, aquesta. Se superen cada dia. Però aquí els ha traït el sub­cons­ci­ent. Doc­tor Freud! El pla­cebo és una substància innòcua que s'admi­nis­tra a un malalt per veure com reac­ci­ona pen­sant-se que ha rebut medi­cació eficaç. Per als senyors del Par­tit Popu­lar, els inde­pen­den­tis­tes són uns malalts. Ja ho deia Fer­nando Abril Mar­to­rell, un bon pre­ce­dent del PP actual, quan afir­mava que el cata­la­nisme a València “és un càncer que cal extir­par”. Gran cirurgià, Don Fer­nando! Molt amic d'Alfonso Guerra, amb el qual va paten­tar el cafè per a tot­hom com a leni­tiu i laxant. Ells es veuen com a pla­gui­cida. Però atenció amb els pla­ce­bos, perquè no solen curar. Només dis­tra­uen.