La unitat

La dis­cussió sobre la uni­tat em recorda aquell debat sobre els orígens de Mon­ti­lla dels temps del tri­par­tit. Es dis­cu­tia si Cata­lu­nya havia de tenir un pre­si­dent immi­grant, quan la qüestió era que el PSC no s'hau­ria atre­vit mai a pre­sen­tar-lo si s'hagués dit Puig­domènech. Lla­vors es volia fer veure que el pro­blema era la immi­gració quan el pro­blema era la colo­nit­zació, i ara es vol fer veure que el pro­blema és la uni­tat, quan el pro­blema és que CiU encara no sap si vol la inde­pendència. La uni­tat és l'excusa dels polítics per dis­si­mu­lar les seves pors i l'eina que l'Estat uti­litza per con­tro­lar Cata­lu­nya. La uni­tat degrada la política, però ser­veix als par­tits per espol­sar-se la res­pon­sa­bi­li­tat i després fer-se les vícti­mes. La uni­tat és la con­sa­gració del dis­curs de la Cata­lu­nya divi­dida, i és el fil de seda amb el qual l'Estat vol que CiU s'esca­nyi abans no faci la seva tran­sició. La uni­tat és l'excusa d'aquests cata­lans que es tro­ben tan a gust par­lant d'inde­pendència que encara no estan dis­po­sats a gaire res per acon­se­guir-la. La uni­tat és una trampa perquè l'Estat pugui des­ba­ra­tar-ho tot d'un cop, perquè si en neces­sités dos fins i tot tu que ets tan pacífic et revol­ta­ries. Tota la política de CiU, des del temps del pujo­lisme, es pot expli­car a través d'una tendència molt humana a estig­ma­tit­zar i a mar­ti­rit­zar el mis­sat­ger que porta males notícies. El pre­si­dent Mas és l'Estat a Cata­lu­nya i, com ens ense­nyen els casos de Pujol i de Com­panys, la millor manera de cui­dar-lo és no seguir-li massa el cor­rent. Si Mas volia uni­tat havia de fer un referèndum ofi­cial, i no una votació tan aigua­lida que sem­bla pac­tada amb Rajoy. Si volen, ara els espa­nyols l'acu­sa­ran de deso­beir el TC igual­ment, i tin­drem un altre màrtir gratuït i un suc­ce­dani del 6 d'Octu­bre. La uni­tat és com aquest zel sob­tat con­tra la cor­rupció. Torna la gent hiper­sen­si­ble, i li dóna massa dis­trac­ci­ons i excu­ses.