Notes per a l'endemà

En sis dies, 35.000 volun­ta­ris. Arreu del país, gent ves­tint de groc fanals, façanes, bal­cons, arbres, car­rers, pla­ces… Amb ima­gi­nació. Amb con­vicció i –per què no?– amb il·lusió. El groc ha fet, fins i tot, de cau­te­rit­za­dor de la sang inci­pi­ent que ja dego­tava de les col­te­lla­des que els par­tits pro­con­sulta es començaven a repar­tir tot just començar la set­mana. Per unes hores, sem­blava que revivíem els fan­tas­mes que van aca­bar devo­rant el tri­par­tit.

Però final­ment, el debat per fer o no unes ple­bis­citàries, per fer-les aviat o a mig ter­mini, amb can­di­da­tura unitària o amb riva­li­tat pro­gramàtica, ha que­dat ajor­nat per a després del 9-N. Com en aquells temps en què els ene­mis­tats no gosa­ven des­tor­bar per res l'entorn de la dis­puta i posa­ven dia i hora per que­dar als afo­res de la ciu­tat i jugar-se la pell en un duel par­ti­cu­lar. Tot pos­po­sat per al dia després.

Però el dia després és el 10-N? O és l'endemà de la pro­cla­mació d'inde­pendència? Les militàncies ads­cri­tes a dife­rents sigles no s'estan d'evi­den­ciar que estan negui­to­ses, que tenen pressa per fer la seva, que no se sen­ten gens còmodes immer­ses en una marea cívica que dilu­eix el seu espai polític. I fan ser­vir de pre­text la insos­te­ni­bi­li­tat de la pro­gres­siva opressió econòmica i ins­ti­tu­ci­o­nal de l'Estat i el des­bor­da­ment de la paciència davant les agres­si­ons ver­bals de la classe política i mediàtica espa­nyo­les per urgir una con­fron­tació elec­to­ral que, ara mateix, no té cap indici de pre­sen­tar un bloc uni­tari del sobi­ra­nisme.

Que vagin en compte. “L'endemà” no és el 10-N, ni el dia següent d'unes elec­ci­ons ple­bis­citàries. Ni tan sols l'endemà d'una decla­ració uni­la­te­ral. L'endemà veri­ta­ble i l'únic pos­si­ble és el dia següent de la posta en marxa de les infra­es­truc­tu­res pròpies d'un estat. I tot indica que aquesta feina no s'acaba en les pau­tes i els estu­dis que doc­tes experts ja han ela­bo­rat, sinó en un desen­vo­lu­pa­ment pràctic que encara està per fer. Fins ales­ho­res, la uni­tat sobi­ra­nista és impres­cin­di­ble. Col·locar la inde­pendència en el temari de debat d'una dis­puta par­ti­dista i sumar-hi encara la pressió de les dife­rents orga­nit­za­ci­ons cíviques i popu­lars que estan arri­bant a la política per can­viar-ne les dinàmiques i trans­for­mar-ne els esce­na­ris comp­tant amb un fer­vor gene­ra­lit­zat, és arruïnar-la d'antuvi.