Fins i mitjans

Una de les màximes més cone­gu­des del maquia­vel·lisme és aque­lla que ens indica que “els fins jus­ti­fi­quen els mit­jans”. Fent una lec­tura lite­ral de Maquia­vel, aquesta frase ha ser­vit per qua­li­fi­car com a amo­ral el seu pen­sa­ment. Quan allò que pre­te­nem acon­se­guir jus­ti­fica qual­se­vol actu­ació entrem en un ter­reny pan­tanós. Sem­bla­ria que, amb aquesta acti­tud, Maquia­vel esta­ria vali­dant qual­se­vol tipus de com­por­ta­ment i ofe­rint cober­tura a deter­mi­na­des estratègies que avui podríem situar a les cla­ve­gue­res de la política.

Aquesta amo­ra­li­tat maquiavèl·lica, però, no s'explica tant per la sub­or­di­nació dels mit­jans als fins com per la mateixa con­cepció de quins són els fins que per­se­gueix l'acti­vi­tat política. És a dir, allò que fa amo­ral el pen­sa­ment de Maquia­vel és que el fi de la política es defi­neixi com l'accés i el man­te­ni­ment del poder. Que després per acce­dir a aquest poder val­gui tot pot ser també cri­ti­ca­ble, però l'autèntica amo­ra­li­tat és prèvia. De fet, la prin­ci­pal alter­na­tiva a Maquia­vel és Plató, ja que per aquest filòsof la fina­li­tat de la política era el per­fec­ci­o­na­ment moral de les per­so­nes i de la soci­e­tat. Allò que essen­ci­al­ment dife­ren­cia ambdós autors no és la relació entre fins i mit­jans sinó, sobre­tot, la mateixa defi­nició dels fins de la política: el poder en ell mateix per Maquia­vel i la cons­trucció d'una soci­e­tat moral­ment sòlida per Plató.

Tras­lla­dant-nos a assump­tes més pro­pers, aquesta reflexió ens per­met valo­rar casos tan dife­rents com el finançament irre­gu­lar dels par­tits o la lluita pels drets civils. En el pri­mer cas, no és només que el mitjà sigui il·lícit sinó, sobre­tot, que l'objec­tiu és amo­ral. Fem el que cal­gui no per cons­truir una soci­e­tat més justa sinó per dis­po­sar dels recur­sos neces­sa­ris per gua­nyar les pro­pe­res elec­ci­ons. Un objec­tiu legítim, però amo­ral. En el segon cas, en canvi, es va usar un mitjà il·lícit –la deso­bediència civil– per acon­se­guir un objec­tiu moral: la igual­tat de drets inde­pen­dent­ment de la raça. Per tant, per inter­pre­tar la frase “els fins jus­ti­fi­quen els mit­jans” ens cal, abans de res, saber de quins fins i de quins mit­jans estem par­lant.

Final­ment, aquest debat pot resul­tar per­ti­nent per valo­rar el moment polític que vivim a Cata­lu­nya. En l'actual procés sobi­ra­nista, al meu enten­dre, el fi és la inde­pendència i el mitjà, la democràcia. Tant un con­cepte com l'altre són legítims i, per tant, no hi ha cap retret moral previ que puguem fer-hi. Caldrà, però, vigi­lar fins a quin punt estem dis­po­sats a forçar els mit­jans (democràtics) per acon­se­guir els fins (inde­pen­den­tis­tes). No es tracta de lle­gir la màxima maquiavèl·lica sense mati­sos, però sí de saber com ator­guem pri­o­ri­tat a dos valors en com­petència: la democràcia i la inde­pendència. Podem situar-los a la mateixa altura o podem posar-ne un al ser­vei de l'altre. La decisió no és sen­zi­lla i els seus impac­tes, ine­vi­ta­ble­ment, seran relle­vants en el futur pro­per.