L'ànima perduda

Fa ja més de dos anys que vaig repe­tint que el PP aca­barà, igual que la UCD, en un dal­ta­baix elec­to­ral, i per implosió. És la lògica la que em pres­criu aquesta con­clusió, lluny de la des­a­fecció que sento des de l'any 2000 quan, reg­nant Aznar, vaig dir adéu al par­tit que jo mateix –amb Fraga i una desena d'amics– havia fun­dat. Ja vaig avi­sar en una entre­vista que em va fer Ramón Pedrós a Cinco Días, si no recordo mala­ment, que només “la meva afecció al par­tit m'impe­dia dir cer­tes coses que estan pas­sant”. Avui la rea­li­tat em dóna la raó. A Jordi Évole li vaig con­fes­sar, dos anys enrere, que davant el per­ju­dici de l'aurea medi­o­cri­tas en el PP, era ine­vi­ta­ble una urgent rege­ne­ració, ja que, en cas con­trari, apa­rei­xe­ria una alter­na­tiva. Aquesta alter­na­tiva, errada al meu enten­dre, ja va arri­bar: Podem! El des­a­fi­a­ment, com docu­men­ten les últi­mes enques­tes d'El País (2 de novem­bre), del CEO, del CIS, encara no publi­cada per mis­te­ri­o­sos retards de cuina pro­ba­ble­ment, ja està ser­vit en la taula dels par­tits històrics, aquells que alter­nen el seu bipar­ti­disme en una per­fecta cadència de neo­feu­da­lisme ins­tal·lat en aquesta democràcia empo­brida per la cor­rupció.

Vet aquí el pro­blema, la pedra de l'enso­pe­gada: cor­rupció, lla­dro­nici admi­nis­tra­tiu, bres­so­lada d'escurçons i tèrmits que han posat fi a cai­xes i ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, esca­les cap al poder dels més incom­pe­tents de la colla, endo­llisme i nepo­tisme per onse­vu­lla, cacics de cam­pa­nar –com deia Ortega y Gas­set– i del par­tit, etc. Com que ni la savi­esa, ni la prudència, estan fetes per als necis, el des­con­cert colos­sal de la política ens ha conduït al gene­ral desen­gany i a la indig­nació dels qui de debò se la juguen: empre­sa­ris i tre­ba­lla­dors. O s'eli­mina aquesta classe política de memos, o ella ens eli­mina a nosal­tres, amb Cons­ti­tució o sense. La ceguesa de l'actual govern de Rajoy és de tal cali­bre que el tana­tori és la seva des­ti­nació… i el del seu par­tit, un vai­xell a la deriva, super­po­blat, com pas­tera afri­cana, d'un exèrcit d'opor­tu­nis­tes, l'única religió dels quals és el poder pel poder, excepte heroi­ques excep­ci­ons a Euskadi i Cata­lu­nya. És a dir, la via màxima cap a l'enri­qui­ment i la cor­rupció, que l'escas­sa­ment bri­llant Cos­pe­dal ara diu no saber com ata­llar: “El PP ha fet el que podia.” (Lloat sigui Déu, tam­poc ella creu en Déu?).

Els demo­li­dors del PP vénen des de
lluny, de quan el seu fun­da­dor ofi­cial –i avui silen­ciat– va dei­xar el timó a José Mª Aznar, però amb més pre­cisió a par­tir del seu tri­omf elec­to­ral de 1996, les ren­des del qual d'una excel·lent gover­nació li van apor­tar aque­lla pri­mera majo­ria abso­luta del 2000, que va supo­sar el caval­car de nou el cavall del Cid i desen­fun­dar el naci­o­na­lisme espa­nyol que amb ell arri­bava des de l'altiplà val·liso­letà. Mai vaig com­par­tir les seves idees, perquè mai van enten­dre la visió de Cata­lu­nya que jo tenia. D'aque­lles pólvo­res, hi ha aquests llots, que ente­la­rien la con­vivència naci­o­nal de les Españas (San­ti­ago Muñoz Mac­hado, Cataluña y las demás Españas, amb evi­dent ignorància del que suc­ce­eix del riu Ebre cap aquí. El gran divorci cris­tal·litza l'any 2000, quan els cata­lans ja no eren neces­sa­ris per gover­nar en majo­ria. El que ve després són només con­seqüències: un dedazo molt equi­vo­cat d'Aznar desig­nant Rajoy per la seva acti­tud enfront dels naci­o­na­lis­mes, segons pròpia con­fessió en l'últim volum de memòries; l'etern brui­xot Arri­ola ins­tal·lant les seves estratègies en funció de l'elec­to­ra­lisme sense més prin­ci­pis; el des­pu­llar sis­temàtic de valors el PP postaz­na­rista; el cur­sus hono­rum dels medi­o­cres a l'assalt de tots els gra­ons de poder intern del par­tit; la flo­ració d'amo­ra­li­tats per­so­nals a causa d'haver lli­cen­ciat l'ètica com a prin­cipi axiomàtic de con­ducta pri­vada i pública; la impla­ca­ble eli­mi­nació de les referències per­so­nals amb l'exclusió de tot crític o de tot històric, etc. Con­clusió: en tals cau­ses cal bus­car l'ori­gen de la cor­rupció ins­tal·lada. Perquè quan una for­mació política, o un col·lec­tiu sa emma­lal­teix de l'ànima ori­ginària resulta molt més fàcil perir a la temp­tació. La cor­rupció és la con­seqüència dels sense ànima, dels cor­rup­ti­bles, dels sense llei moral que limiti el poder. I, per des­comp­tat, el peca­dor no pot ser el seu propi redemp­tor, igual que el delinqüent no pot legis­lar sobre la delinqüència. Aquesta des­le­gi­tima. Pen­sin-ho…