Gràcies, Mariano

Un dia de 1959, Luis de Galin­soga, que era direc­tor de La Van­guar­dia, es va sul­fu­rar perquè un capellà de la seva parròquia –Sant Ilde­fons, de Bar­ce­lona– havia pre­di­cat en català. Va aca­bar dient i recal­cant que “los cata­la­nes son una mierda”. El cata­la­nisme clan­destí va pro­moure un boi­cot a La Van­guar­dia que va aca­bar amb Galin­soga des­tituït. Per qui? Pel Con­sejo de Minis­tros, que era qui nome­nava i des­tituïa els direc­tors dels dia­ris, fins i tot els supo­sa­da­ment inde­pen­dents. La glo­ri­osa pun­tada de peu al cul de Galin­soga a causa de la pressió popu­lar va ser una injecció de pa amb tomàquet per a la causa cata­lana.

Al cap dels anys, en plena democràcia par­la­mentària, l'espe­rit de Galin­soga per­viu en tota una classe política amb la mateixa eficàcia de 1959. Gràcies, doncs, a Mari­ano Rajoy i a la seva ale­gre cohort feme­nina; a José María Aznar i a les eminències gri­ses, grisíssi­mes, de la FAES; a García-Mar­ga­llo, José Igna­cio Wert, José Ramón Bauzá, José Bono, Gre­go­rio Peces-Barba, Joaquín Leguina; a la flor i nata del soci­a­lisme més cla­ri­vi­dent; gràcies a la COPE, a TVE, a Antena 3 i a tots els mit­jans del Movi­mi­ento que ens espe­ro­nen cada dia; gràcies al TC, que és el tri­bu­nal més bro­mista del món... Ahir vaig ves­sar una llàgrima d'emoció per cadas­cun de vosal­tres. Mol­tes gràcies, perquè entre tots ho feu pos­si­ble. Ens doneu la força d'un huracà.