Els populismes (i 2)

Hi ha fac­tors que són comuns a molts par­tits popu­lis­tes. Marine Le Pen: “Els fran­ce­sos ja no són con­sul­tats sobre qüesti­ons clau com immi­gració i sobi­ra­nia perquè les elits que ens gover­nen no volen sen­tir-nos par­lar d'aques­tes qüesti­ons cab­dals per al nos­tre futur comú.” Sarah Palin: “Algú ha de par­lar en nom de la gran majo­ria silen­ci­osa d'Amèrica que és explo­tada per mino­ries que sola­ment bus­quen el seu propi bene­fici i que no repre­sen­ten la veri­ta­ble Amèrica.”

Els popu­lis­mes d'extrema dreta acu­sen les elits gover­nants de treure recur­sos de les hones­tes i paci­ents clas­ses mit­ja­nes per afa­vo­rir deter­mi­na­des comu­ni­tats que viuen còmoda­ment a par­tir de la feina dels altres. En gene­ral, aques­tes mit­ges veri­tats són fal­se­dats no direc­ta­ment evi­dents i els fets són sovint con­tra­ris als des­crits i denun­ci­ats per un popu­lisme que a vol­tes es demos­tra des­a­fo­rat. El popu­lisme de dre­tes es mani­festa en xovi­nisme i acusa els governs de no estar prou orgu­llo­sos del seu país i de la seva cul­tura; és el cas del Par­tit de la Lli­ber­tat a Àustria i d'Alba Dau­rada a Grècia. Una vari­ant d'això és la defensa radi­cal del tra­di­ci­o­na­lisme i, per tant, de l'opo­sició radi­cal a l'avor­ta­ment i el matri­moni gai. Són les posi­ci­ons defen­sa­des pel Par­tit Finès i el Front Nati­o­nal a França.

Una ter­cera vari­ant del popu­lisme de dre­tes és la lluita con­tra l'Estat per exces­siva invasió de com­petències i ser­veis que, des de la seva visió, hau­rien de roman­dre en l'àmbit pri­vat, perquè és la dimensió d'aquest mega­es­tat l'amenaça més gran per a la lli­ber­tat de l'indi­vidu. Per ells, “el govern no és la solució al pro­blema, és pròpia­ment el pro­blema”. Nigel Farage, líder del Par­tit de la Inde­pendència, va dir al Par­la­ment Euro­peu: “No tinc cap dubte de la intenció de la Comissió d'assas­si­nar la democràcia euro­pea i els estats mem­bres de la UE.” La vari­ant euro­pea d'aquest popu­lisme es con­cen­tra a demos­trar la ino­perància i el cost des­pro­por­ci­o­nat del govern i les ins­ti­tu­ci­ons de la UE.

La quarta vari­ant d'aquest popu­lisme de dre­tes són aquells que volen “defen­sar les lli­ber­tats de la soci­e­tat” dels atacs i dels perills de l'isla­misme. Pre­sen­tant-se com defen­sors de les lli­ber­tats, estig­ma­tit­zen els que prac­ti­quen l'isla­misme pel sim­ple fet de prac­ti­car-lo. El popu­lisme d'esquer­res acusa els governs democràtics de gover­nar per a uns quants, pocs, i de fer els rics més rics i els pobres més pobres. Les pres­ta­ci­ons soci­als s'han de man­te­nir inal­te­ra­des mal­grat l'enve­lli­ment de la població i la com­petència de la glo­ba­lit­zació. Els movi­ments Syriza a Grècia i Cinc Estre­lles de Beppe Gri­llo a Itàlia denun­cien aquest estat de les coses. S'ha de reconèixer que aquesta política d'opo­sició a l'statu quo polític actual mereix un reco­nei­xe­ment, perquè és cert que les nos­tres democràcies han enve­llit i en part han obli­dat els interes­sos de les majo­ries que hi són mal­grat la demagògia dels popu­lis­mes.

Els popu­lis­mes de dre­tes esti­mu­len meca­nis­mes de defensa de les per­so­nes, fan créixer la por i incre­men­ten la inse­gu­re­tat. Cons­tru­ei­xen sobre els sen­ti­ments nega­tius des de l'ego­isme fins a la inso­li­da­ri­tat, des de la rancúnia fins al menys­preu. Supo­sen, es vul­gui o no, un retrocés social; no es pot cons­truir sobre els sen­ti­ments pit­jors de les per­so­nes...

Els popu­lis­mes d'esquer­res bus­quen l'igua­li­ta­risme a vol­tes de manera sim­plista, com ara Podem, però amb un efecte inne­ga­ble; pro­mo­uen el canvi social i la igual­tat econòmica entre les per­so­nes i són, per tant, una base per a les refor­mes envers una soci­e­tat més justa si se sap evi­tar la demagògia. És un fet indis­cu­ti­ble que el popu­lisme ha arri­bat per que­dar-se i que mol­tes de les seves denúncies tenen un fons de veri­tat i d'altres cer­ta­ment no.

Sens dubte, una de les mesu­res que revi­ta­lit­za­rien les democràcies seria més con­tacte dels polítics amb la soci­e­tat sense la importància i el con­trol que avui exer­cei­xen els par­tits polítics o la refun­dació d'ins­ti­tu­ci­ons soci­als, sin­di­cats i patro­nals, que han que­dat des­fa­sa­des i fora de lloc pel ràpid canvi social dels dar­rers anys. La gran opor­tu­ni­tat que s'ofe­reix per resol­dre el popu­lisme i la demagògia és tor­nar a l'essència de l'estat de dret per revi­ta­lit­zar-lo i enfor­tir-lo: sepa­ració dels tres poders, con­trol i reti­ment de comp­tes dels ele­gits als elec­tors, con­trol i regu­lació dels mer­cats, eficiència i rapi­desa de la justícia... Pos­si­ble­ment, la raó bàsica del crei­xe­ment del popu­lisme és la decadència de la democràcia, que neces­sita ràpides i pro­fun­des refor­mes.