Tancs al carrer

Vull començar aquesta sèrie de tres arti­cles dient explícita­ment que no són arti­cles quin­ta­co­lum­nis­tes dis­se­nyats per desa­ni­mar aquells que tre­ba­llen per la nos­tra inde­pendència. Fa molts anys que postulo que la inde­pendència és l'única solució bona per al nos­tre país i ara n'estic més con­vençut que mai. Però hem d'enten­dre què pot pas­sar quan deci­dim tren­car amb la lega­li­tat espa­nyola i, molt impor­tant, hem d'estar pre­pa­rats i haver acu­mu­lat prou desig i prou empenta per arri­bar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les mane­res és parar a mig camí. No hi ha cap ver­go­nya en el fet de no veure-s'hi amb cor ara ni tam­poc en el fet de deci­dir poster­gar l'acció fins quan sigui que esti­guem pre­pa­rats. No ens hem de jus­ti­fi­car davant de ningú, sinó vet­llar exclu­si­va­ment pel nos­tre millor interès. Tam­poc cal dir que pre­fe­ri­ria estar ben equi­vo­cat i que la rea­li­tat demostrés que tot era real­ment molt més fàcil i pla­ner del que crec que serà.

Si deci­dim deso­beir la lega­li­tat espa­nyola com a únic camí per asso­lir la nos­tra inde­pendència (vegeu Deso­bediència o con­tinuïtat, del 14/10/14), la pre­gunta del milió és: què farà l'Estat espa­nyol? I ho és perquè tots els pre­ce­dents històrics de les nos­tres múlti­ples con­fron­ta­ci­ons amb l'Estat espa­nyol han tin­gut molt sovint una res­posta vio­lenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obs­ta­cle que ens puguin posar serà insu­pe­ra­ble. La majo­ria de les opi­ni­ons expres­sa­des en arti­cles i colum­nes, quan no pas­sen de pun­te­tes per sobre d'aquest tema, són que, ara i aquí, l'Estat espa­nyol no podrà uti­lit­zar la força. A mi em sap greu dis­cre­par, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malau­ra­da­ment, crec que posa­ran els tancs al car­rer.

En rea­li­tat, la meva opinió, com totes les altres, no pas­sen de ser con­jec­tu­res, més o menys infor­ma­des, perquè ningú sap del cert què pas­sarà. Tots els actors d'aquest procés, Rajoy inclòs, veuen cons­tant­ment modi­fi­ca­des les seves opci­ons i res­pos­tes per les actu­a­ci­ons de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Cata­lu­nya estarà sola. Fa ben poc, la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal ha demos­trat en el cas de Cri­mea com de ridícula pot arri­bar a ser la seva res­posta a l'hora de fre­nar agres­si­ons entre naci­ons. I cal tenir en compte que, com a mínim en pri­mera instància, el nos­tre cas seria con­si­de­rat per tots els estats un assumpte intern de l'Estat espa­nyol, on la legis­lació exis­tent l'empa­ra­ria. D'altra banda, nosal­tres no tenim cap trac­tat amb cap altre estat que pre­vegi que ens puguin aju­dar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els angle­sos, ja sabem de què ens va ser­vir.

Per a Espa­nya, la nos­tra sor­tida repre­senta automàtica­ment que el seu PIB per càpita cai­gui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s'inter­rompi l'espoli anual del 14% del nos­tre PIB: s'empo­bri­rien de cop i, endemés, per­drien una fabu­losa font d'ingres­sos. Però és que, a banda de l'aspecte econòmic, com molts opi­na­dors han expo­sat, molts ciu­ta­dans espa­nyols inter­pre­ten la sor­tida de Cata­lu­nya no com una sepa­ració, sinó com una ampu­tació. Com la pri­vació de quel­com que és seu i com quel­com vis­ce­ral­ment inac­cep­ta­ble. Per això em resul­ten incom­pren­si­bles aque­lles opi­ni­ons que postu­len que la nos­tra inde­pendència serà bona per a Espa­nya perquè la forçarà a rein­ven­tar-se. Segu­ra­ment sí que la forçarà a rein­ven­tar-se, però amb el mateix entu­si­asme d'aquell a qui ampu­ten un mem­bre, i amb la mateixa accep­tació d'aquell que pot inten­tar triar que no l'hi ampu­tin: Espa­nya no accep­tarà mai de bon grat i amb bones mane­res la nos­tra inde­pendència.