Desconcert

Aquests últims dies he tin­gut la paciència de lle­gir-me els arti­cles d'aquesta premsa de Madrid que alguns qua­li­fi­quen de cavernícola. Déu me'n guard d'uti­lit­zar un adjec­tiu tan modern per defi­nir-la.

El que més m'ha cri­dat l'atenció és que entre els colum­nis­tes hi ha des­con­cert a l'hora de qua­li­fi­car els resul­tats de la con­sulta. Per a alguns va ser un fracàs sense pre­ce­dents que demos­tra que l'inde­pen­den­tisme és cosa de qua­tre taral·lirots. Per a altres va ser un èxit sense pre­ce­dents que esquerda irre­ver­si­ble­ment la uni­tat nas­cuda l'any 1492 (és a dir, quan Por­tu­gal també for­mava part d'aquesta indis­so­lu­ble nació espa­nyola). Tan difícil es posar-se d'acord? Jo crec que aquesta apa­rent divisió d'opi­ni­ons s'explica pel fet que la con­signa va arri­bar de dos nego­ci­ats dife­rents. Que això no és pos­si­ble? Els poso un exem­ple: ja han vist que és molt fàcil que el màxim res­pon­sa­ble polític d'un govern com per exem­ple el de Madrid, en mans del PP, no s'assa­benti durant anys de les magar­ru­fes de qui era la seva mà dreta. Una ignorància molt estesa, sem­bla.

Però no s'enga­nyin: la divisió d'opi­ni­ons només és apa­rent. Perquè en el que sí que hi ha un acord ter­tu­li­a­nesc total és que Cata­lu­nya per­tany a Espa­nya i que no s'ha de cedir ni un pam. Ara seria el moment del pacte, però a mi m'estra­nya­ria molt que Espa­nya, no importa qui governi, s'hi avingués. Només de veure com algu­nes auto­ri­tats espa­nyo­les menys­te­nen els votants de diu­menge, quan aquest acte es va fer gràcies a la volun­tat d'un poble i mal­grat els obs­ta­cles, ja podem ende­vi­nar per on ani­ran les coses.

Els tro­glo­di­tes recla­men ven­jança, que hi hagi un càstig. Volen sang. Un escar­ment per a tots aquells que van fer pos­si­ble que més de 2,3 mili­ons de cata­lans s'expres­ses­sin en lli­ber­tat. És el que passa quan la política es prac­tica a l'espa­nyola, no com un joc de pac­tes, sinó com a ven­ce­dors i vençuts.