Churchill

Boris John­son, l'alcalde de Lon­dres, un excèntric de cabell esbu­llat que va amunt i avall amb bici­cleta pels car­rers humits de la ciu­tat, té temps per escriure lli­bres sem­pre interes­sants i la mar de diver­tits. Ara acaba de publi­car l'enèsima bio­gra­fia de Wins­ton Churc­hill, el polític britànic amb qui qual­se­vol suc­ces­sor s'ha de mesu­rar i ha d'emu­lar. La Thatc­her és l'única que s'hi va acos­tar. L'alcalde vol pre­ser­var la memòria de Churc­hill sense la qua­li­tat quasi cari­ca­tu­resca amb què l'evo­quen les noves gene­ra­ci­ons. Per a John­son, la figura de Churc­hill és encara una ins­pi­ració única per a un polític en actiu: un líder capaç d'insu­flar espe­rit i coratge a un poble en les seves hores més fos­ques, quan eren sols davant la demència expan­siva de Hit­ler. Un líder trans­ver­sal, capaç d'atraure sim­pa­ties de les clas­ses bai­xes i de les més altes, el gran uni­fi­ca­dor de la nació. Un home capaç d'engo­lir quan­ti­tats de xam­pany, vi i whisky en qual­se­vol ordre, encen­dre un cigar i posar-se a escriure fins a altes hores de la mati­nada. L'alcalde no es cansa d'entu­si­as­mar-se amb el per­so­natge, d'admi­rar la seva ener­gia, de valo­rar la seva icona política... i de somiar, dis­cre­ta­ment, que quan s'acabi el man­dat d'en Came­ron pot­ser ell, en Boris John­son, l'excèntric de la bici­cleta i el cabell esbu­llat, tindrà l'opor­tu­ni­tat d'aparèixer com un nou líder con­ser­va­dor amb capa­ci­tats churc­hi­lles­ques... És qüestió de veure i espe­rar, però em costa ima­gi­nar algú altre amb més futur polític poten­cial al Regne Unit. A cada bio­gra­fia de Churc­hill hi ha d'aparèixer una nova anècdota. La que més m'ha fet gràcia aquesta vegada és la següent: Un fred dia de febrer Churc­hill és infor­mat que han engan­xat un seu minis­tre en una situ­ació com­pro­mesa. “Com diu, amb un mem­bre de la guàrdia reial? I a Hyde Park? En un banc del parc? I a quina hora diu? A les tres de la mati­nada? Amb el fred que fa?” Entesa la situ­ació Churc­hill comenta: “Déu meu, quin coratge. A vega­des un se sent real­ment orgullós de ser britànic!”