En una democràcia normal

Sem­bla que en deter­mi­nats ambi­ents ha fet mal l'assistència d'Ada Colau a la mani­fes­tació de la Diada. De les decla­ra­ci­ons que va fer, una de les que més han dol­gut és la que acusa l'Estat de no ser una democràcia nor­mal. I la queixa té la seva part de raó. Nor­mal, als EUA, és modi­fi­car els requi­sits de vot en unes elec­ci­ons, o la con­fi­gu­ració dels dis­tric­tes elec­to­rals, en funció de si volem apar­tar o incen­ti­var el vot de les mino­ries. Nor­mal, en una gran part d'Occi­dent, és que els con­glo­me­rats econòmics influ­ei­xin sobre la vida política via sub­ven­ci­ons direc­tes o indi­rec­tes a par­tits, tru­ca­des telefòniques o con­di­ci­o­nant la neu­tra­li­tat dels mit­jans de comu­ni­cació. Més enllà (i més cap aquí) també són trista nor­ma­li­tat les pràcti­ques cor­rup­tes més o menys dis­si­mu­la­des i els inter­can­vis de favors. La nor­ma­li­tat, doncs, és un subòptim que convé no admi­rar en excés i encara menys per emmi­ra­llar-nos-hi. Sobre­tot quan el que volem dir s'expressa molt millor dient que la democràcia espa­nyola és de molt baixa qua­li­tat.

Les ins­ti­tu­ci­ons huma­nes tenen un cicle de vida i, amb el temps, deca­uen en eficiència i en legi­ti­mi­tat. I el drama del final de cicle de la democràcia espa­nyola no és la decadència sinó la manca de capa­ci­tat de reno­vació. Que uns quants i ines­pe­rats con­vi­dats tre­ba­llin acti­va­ment pel seu apun­ta­la­ment només mos­tra la degra­dació del moment polític actual. Aquí hi caben deter­mi­nats edi­to­ri­als de la premsa dita pro­gres­sista de l'Estat (vegin el paràgraf ante­rior) o el sí con­di­ci­o­nat de l'auto­pro­cla­mat par­tit de la reno­vació, el par­tit taronja. I compte encara amb els movi­ments dins el par­tit soci­a­lista.

Espa­nya, pel seu propi interès, hau­ria d'aspi­rar a alguna cosa més que a la nor­ma­li­tat. El veri­ta­ble debat és on es vol posar el llistó democràtic. Els dits demòcra­tes hau­rien d'aspi­rar que un minis­tre que equi­para una recla­mació popu­lar al nivell d'un atemp­tat giha­dista sigui obli­gat a dimi­tir. Hau­rien de voler un país on el senyor dels dos­si­ers, de l'“això t'ho afina la fis­ca­lia” i del “ens hem car­re­gat la seva sani­tat” no s'arros­se­gui durant mesos al banc del govern. Hau­rien de desit­jar que els mit­jans de comu­ni­cació públics repre­sen­tin i donin cabuda a l'opinió de tots, i que les grans ame­na­ces que impor­ten a tot­hom siguin deba­tu­des amb un temps i una objec­ti­vi­tat pro­por­ci­o­nal a la dimensió del supo­sat des­a­fi­a­ment. Aquests demòcra­tes hau­rien de pro­moure que a la cam­bra de repre­sen­tació política es faci política i es donin expli­ca­ci­ons. Sobre­tot en casos tan greus com el nome­na­ment d'un ex-alt càrrec, supo­sa­da­ment cor­rupte però cer­ta­ment men­ti­der, per a un càrrec en un orga­nisme inter­na­ci­o­nal.

Espa­nya el que té és una crisi d'exem­pla­ri­tat majúscula i aquí cal bas­tant més que nor­ma­li­tat. Poden començar, per exem­ple, per can­viar el pre­si­dent.