‘Salt?... Parlem-ne'

Una apro­xi­mació a la rea­li­tat sal­tenca per pro­jec­tar el futur. Ni aquesta pri­mera frase ni aquell títol són meus. Cor­res­po­nen al títol i subtítol, res­pec­ti­va­ment, del docu­ment que va fer públic, el 2004, el Pla Local de For­mació de Salt, fruit de la col·labo­ració entre el Depar­ta­ment de Benes­tar, l'Ajun­ta­ment de Salt i la UdG. Dels cent apunts sobre la rea­li­tat d'aquell Salt, con­sul­ta­bles a bib­gi­rona.cat/bibli­o­teca/salt-publica, en repro­du­eixo la frase final: “El con­junt d'acci­ons pos­si­bles aca­ba­ran depe­nent de la volun­tat política del govern muni­ci­pal.” Cal ser Aramís Fus­ter per ende­vi­nar què pas­sarà el pro­per 24 i els deu anys següents, sigui quin sigui el resul­tat de la con­sulta, però el que sí que podem fer sense cap pos­si­bi­li­tat d'errada és des­criure el que ha pas­sat la dar­rera dècada en aquest sec­tor metro­po­lità. El 2004, l'Ajun­ta­ment de Girona apro­vava el pro­jecte de la zona de Mas Masó, que pre­veia la cons­trucció de 1.300 habi­tat­ges, 225 dels quals havien de ser pro­te­gits. El con­sis­tori sal­tenc tre­ba­llava, ager­ma­na­da­ment, en la mateixa línia que el gironí. Així, més enllà del cemen­tiri de Santa Eugènia de Ter, en els con­fins dels ter­mes muni­ci­pals de Girona i Salt, s'enlles­ti­ria la urba­nit­zació de Mas Masó que duria els citats habi­tat­ges nous a la zona: 600 a la banda de Girona i 700 a la de Salt. Tot eren ria­lles. Hi havia feina per a tot­hom. Qui no era arqui­tecte, era mano­bre. Qui no era notari, era API. Qui no era pai­sat­gista, era jar­di­ner. Qui no tenia cotxe, se'n com­prava un o dos. Qui estava de llo­guer, la caixa li rega­lava una hipo­teca. Qui no sabia de lle­tra, no sabia de números i sig­nava la seva con­demna... i tots feliços! Puf! (pet sonor que fa una bom­bo­lla quan t'esclata a la cara). La situ­ació actual d'aque­lla expansió urbanística espe­cu­la­tiva és digna de visi­tar a peu. Pro­ba­ble­ment, qui hagi anat al cone­gut popu­lar­ment com el nou Santa Cate­rina ho deu haver vist. I si no plora de ràbia, plora d'impotència. Les llui­ta­do­res de la PAH varen des­car­tar el kle­e­nex i van recla­mar aquells habi­tat­ges pre­vis­tos com a soci­als ocu­pant un dels blocs que ens insul­ten, estre­nant l'autèntica “obra social” de la qual totes les admi­nis­tra­ci­ons par­len però no con­so­li­den. El 13 de desem­bre del 2013, els Mos­sos van desa­llot­jar la luci­desa i l'ale­gria del Bloc Salt. Encara espero que la poli­cia autonòmica s'encari, si més no per estètica, amb els res­pon­sa­bles d'aquell pla urbanístic. “Sem­pre ens que­da­ran les hor­tes”, xiu­xi­ueja Rick Bogart a Ilsa Berg­man, men­tre el capità Renault es frega les mans pen­sant en la Mercè.