Saturació informativa

Vostè, com jo, deu haver expe­ri­men­tat una sen­sació d'esbal­ti­ment o d'ator­di­ment quan veiem, a les pres­tat­ge­ries d'un super­mer­cat, massa pro­duc­tes d'un mateix men­jar. En què es dife­ren­cien?, el color, el preu, la mida... Quin mal­de­cap: no sabem què fer. Fent-me “el psicòleg” he espiat els qui –també de la gene­ració X, Y o fins i tot Z, la dels del 2000 en enda­vant– toquen un parell de capses o bos­ses, seguei­xen amb el carro i..., una estona després, tor­nen al pres­tatge ini­cial. Neces­si­ta­ven atu­rar el cer­vell, la hiperac­ti­vi­tat per­cep­tiva. Estem satu­rats!: tenir massa coses per triar també fa mal.

En anglès en diuen “infor­ma­tion over­load” i ho tenen ja molt estu­diat. Ho va divul­gar temps era temps el futu­rista Alvin Tof­fler, a super­ven­des com Future Shock (1970). La seva intuïció és sim­ple: exis­teix un pre­o­cu­pant estat psi­cològic, que afecta indi­vi­dus i soci­e­tats, fruit de “massa can­vis o dades en poc temps”. Alguns ens n'ado­nem però també hi ha xim­plets a qui, com als pei­xets de colors –de memòria minsa–, tot els sem­bla bé si se'ls dis­treu.

El psicòleg Miller afirma que la capa­ci­tat per emma­gat­ze­mar infor­mació imme­di­ata –a molt curt ter­mini– es limita a uns set frag­ments d'infor­mació ensems. Afe­geix que, en con­di­ci­ons de sobrecàrrega, les per­so­nes ens con­fo­nem i som pro­pen­ses a pren­dre deci­si­ons ben pobres en relació amb la infor­mació que hem rebut. O sigui, pen­sem pit­jor. Crec que això és el que em passa cada cop que he de com­prar cere­als o també iogurts: n'hi ha massa tipus. Els hau­rien de limi­tar a set, per exem­ple.

Tot i així, tenir més d'una infor­mació va bé: ens dóna una inne­ga­ble sen­sació de lli­ber­tat, ens per­met tenir pre­ferències sense haver de pas­sar per l'adreçador. Però compte!, que no ens faci talos­sos. No els volia pas asses­so­rar per com­prar a mer­cats o a les xar­xes. Desitjo que triem el bé comú. Força líders polítics volen donar garsa per colom: se n'apro­fi­ten quan estem estor­dits i, ales­ho­res, sur­ten per la tele­visió i ensar­ro­nen un parell de mili­ons d'enfa­vats i empe­gueïts per La Sexta o Antena 3. Diguem-los: “Escolti, no m'ata­bali, vostè!” Satu­rar-nos infor­ma­ti­va­ment és una rònega estratègia per treure'ns, de fet, la lli­ber­tat. Com em passa amb els cere­als i els iogurts, ens fa triar mala­ment.

En el procés català, jo ho tinc clar: amb pers­pec­tiva, “des que vostè es gua­nya les faves al Par­la­ment, o a l'Ajun­ta­ment, què ha fet per Cata­lu­nya”? Si vostè xerra pels col­zes però –fins i tot tenint ami­guets a Madrid– no fa res de res pels cata­lans, ¿què em vol ven­dre? No ens sobre­car­re­guin d'infor­mació, que així se'ns ensar­rona i es redu­eix la qua­li­tat de la decisió. La va cla­var, en
David Shenk, par­lant-nos de la “boira de dades” (Data Smog, 1997). Votem, inter­vin­guem en l'opinió pública cada cop que cal­gui, ja sigui els 11-S o quan ens peti: ni l'apa­tia ni refu­giar-se en un mones­tir o a la botiga. Hi ha sor­tida!, de la mateixa manera que hi ha cere­als i també iogurts millors. Cal que siguem ciu­ta­dans com­pro­me­sos i eixe­rits, a fi que no ens enta­ba­nin els qui pen­sen haver des­co­bert la sopa d'all jugant a “estar al mig”.