Volta al món

Se m'acosta un senyor, que no conec de res ni he vist mai, esve­rat, sul­fu­radíssim. Si l'entenc bé, con­fia en les meves influències perquè tra­miti i elevi un dis­gust que té. Ja m'ha vist bé? Jo, influències? Em parla de trac­tes humans des­con­si­de­rats, de men­jar dolent, d'excur­si­ons dece­be­do­res, de gent poc fia­ble, tot enmig d'un gar­buix de fra­ses ina­ca­ba­des i de can­vis de pla nar­ra­tiu. El senyor fa com les orques­tres que abans d'ata­car el con­cert pro­ven l'afi­nació dels ins­tru­ments, perquè de mica en mica es calma, aban­dona la pero­ració desor­de­nada i encar­rila una com­po­sició cohe­rent. Acom­pa­nyat de la seva dona, acaba d'arri­bar d'una volta al món mun­tat en el transatlàntic d'una com­pa­nyia ita­li­ana de nom. La pare­lla se les pro­me­tia molt dol­ces, tant per la pers­pec­tiva del viatge impres­si­o­nant com pels diners que els ha cos­tat empren­dre'l. En comp­tes d'això, s'han tro­bat amb un men­jar medi­o­cre i repe­ti­tiu, amb unes incur­si­ons a les ciu­tats que han visi­tat que no han cobert les expec­ta­ti­ves, amb una tri­pu­lació poc atenta, amb un males­tar gene­ral entre els pas­sat­gers... Pri­mer, l'enfi­lall de cala­mi­tats em deixa parat. Després, em sem­bla que l'entenc. Jo he fet un parell de cre­uers, limi­tats a deu o dotze dies. El pri­mer dia tot fa gràcia perquè tot és nou. El segon, ja has calat el senyor antipàtic i el senyor simpàtic. El ter­cer, el que sem­blava simpàtic és l'antipàtic, i l'antipàtic és el simpàtic. Aquest mateix dia tro­bes l'arròs covat i que els auto­bu­sos que t'han de trans­por­tar a una ermita van tard. Al quart, torna a sor­tir la carn amb suc del pri­mer. Fins aquí, com la vida d'una set­mana en un mateix hotel o bal­ne­ari. El meu comu­ni­cant s'ha man­tin­gut no quinze dies, que poden pas­sar volant i aca­bar bé, sinó tres mesos i mig dalt d'un vai­xell, i el que li passa és que ha avor­rit els espa­gue­tis, el cam­brer, el pia­nista, els balls del capità i la cabina estreta. Té el cap com un bombo pel picar dels motors i està emba­fat de la pro­xi­mi­tat dels antipàtics, dels simpàtics i fins i tot diria de la seva dona. La seva con­fusió és monu­men­tal: no sap si situar un monu­ment a Bue­nos Aires o a Syd­ney ni si l'ermita era a Hawaii. Hi ha ermi­tes a Hawaii? Tres mesos i mig en règim d'hotel inde­fu­gi­ble han de posar a prova la capa­ci­tat de con­vivència i en nits d'insomni has d'evo­car els gri­llons de Ben-Hur o els Deu negrets d'Agatha Chris­tie. Miro de fer enten­dre al senyor com jo ho veig. “He pro­tes­tat a la com­pa­nyia i no em donen res­posta.” No deuen donar l'abast; tot­hom es troba com vostè. Li reco­mano un règim de cane­lons caso­lans i de sopa de fari­gola, una excur­si­o­neta a peu, tot sol, a una ermita fia­ble i cone­guda... “Recla­mava que em tor­nes­sin els diners.” Han tin­gut bona mar? “No ens podem quei­xar.” Con­si­deri que això sol ja val totes les pes­se­tes.