¡Visca el Guepard!

Natu­ral­ment, el de Tomasi di Lam­pe­dusa, aquell que en la seva enorme novel·la va saber expo­sar tan bé allò de “cal can­viar-ho tot perquè tot resti igual”.

Un dels alum­nes més espa­vi­lats en l'apli­cació de la màxima ha estat, des de la Tran­sició, el PSOE, i per això ara la decepció de molts dels seus mili­tants només pot expli­car-se o per la fe del car­bo­ner o per la ingenuïtat més pre­gona o per l'oblit més fla­grant de la tra­jectòria del par­tit des de la mort de Franco (que no del fran­quisme, que segueix eixe­rit en àmbits múlti­ples).

Que la indig­nació d'uns és filla de la indig­ni­tat d'altres és més vell que l'anar a peu. Com també gau­deix d'esplèndida salut el con­sell de Maquia­vel: “Un príncep pru­dent no pot ni ha de man­te­nir fide­li­tat a les pro­me­ses que li han ser­vit per acce­dir al poder, quan aquesta fide­li­tat pot deri­var en per­ju­dici propi.” Un propi que abasta també el par­ti­cu­lar interès de classe o el gro­lle­ra­ment cre­matístic de més d'un diri­gent (o exdi­ri­gent).

El PSOE acaba de repro­duir ara el que ja va fer a la sor­tida del fran­quisme; o sigui, pro­ta­go­nit­zar, en lloc d'una autèntica tran­sició, una transacció a la baixa. Sobre­tot mit­jançant la per­versió del llen­guatge. El PSOE repre­sentà i con­ti­nua repre­sen­tant el para­digma màxim de la pres­ti­di­gi­tació ver­bal.

Per exem­ple, el 1975, deia El Soci­a­lista: “Nues­tro par­tido es una orga­ni­zación que no está dis­pu­esta, una vez con­se­guido el poder político, a dejar intac­tos los meca­nis­mos económicos capi­ta­lis­tas, con­virtiéndose en un buen admi­nis­tra­dor de la soci­e­dad neo­ca­pi­ta­lista.” I el 1977 decla­ra­ven tots dos (González i Guerra): “Los soci­a­lis­tas nos pro­cla­ma­mos revo­lu­ci­o­na­rios... por­que no puede exis­tir demo­cra­cia real en la soci­e­dad capi­ta­lista.”

L'aque­larre demagògic con­tinuà quan ja feia dos anys que havien asso­lit el poder, o sigui, el 1984, quan Alfonso Guerra va pro­cla­mar solem­ne­ment: “ Pero ¿cómo vamos a ser soci­al­demócra­tas en un país dónde el 1% de la población posee el 25% de la riqueza? Y no hago dema­go­gia al decirlo. En la España de 1982 no puede haber un par­tido soci­al­demócrata.” Un PSOE res­pecte al qual molts sig­na­rien a cegues que ara ho fos, de soci­al­demòcrata.

Tal era ja la deriva que no feia falta ser cap endeví per a con­tes­tar a la pre­gunta que es for­mu­lava un Nicolás Redondo des­es­pe­rat, en el remot any 1988 (XXXI Congrés), en inqui­rir: “El tiempo dirá si las políticas rea­li­za­das han sido las más cor­rec­tas y cuáles han sido los sec­to­res soci­a­les más bene­fi­ci­a­dos. En defi­ni­tiva, si estas políticas han bene­fi­ci­ado a los pobres o a los ricos.”