La pedra i la lluna

Dilluns, de nou a dos quarts de deu del matí, va caure pedra a Mataró. Devia ser un feno­men molt local perquè no vaig sen­tir ningú de fora que en parlés i perquè et gires­sis per on et gires­sis es veia un cel molt blau. El núvol que va fer caure la pedra i un rui­xat intens era rosa i estava cen­trat sobre nos­tre. El pati del col·legi El Tor­rent va que­dar blanc, i els mes­tres hi van fer sor­tir els nens perquè es mera­ve­lles­sin. Ho vaig veure en unes foto­gra­fies que van cir­cu­lar per la xarxa. Vaig pen­sar que aque­lla nit no podria veure la super­lluna que hi havia anun­ci­ada, però després els núvols es van tren­car, va sor­tir el sol i el cel es va man­te­nir serè tot el dia.

La pedra té el cos­tum de fora­dar les fulles de les plan­tes. Les dels plàtans que hi ha al car­rer de casa es van man­te­nir com si res. Ni una incisió, ni una ras­cada. Tenim els plàtans malalts. A la pri­ma­vera flo­rei­xen amb la ver­dor que cal espe­rar-ne, però així que les fulles s'han desen­vo­lu­pat una mica aga­fen una colo­ració blanca, es recar­go­len i tan­quen en elles matei­xes i a l'estiu pro­jec­ten una ombra escar­ran­sida que no refresca. Ve la tar­dor, i no cauen sinó que es man­te­nen a les bran­ques mal els cai­gui una pedre­gada. Sem­blen de metall, i es com­por­ten com els metalls, que igno­ren les obli­ga­ci­ons esta­ci­o­nals. Quan el car­rer es va reur­ba­nit­zar, l'arqui­tecte va voler reduir la plan­tació de plàtans, que ja començaven a mos­trar símpto­mes de malura, i subs­ti­tuir-ne alguns per arbres d'altres espècies. Un acti­vista es va enca­de­nar a un plàtan. L'Ajun­ta­ment va ser sen­si­ble a la pro­testa i els plàtans es van man­te­nir. Lla­vors alguns van cele­brar la pro­esa i la decisió muni­ci­pal, però ara molts ens ho mirem d'una altra manera. Hau­ria con­vin­gut la refo­res­tació. Aquests plàtans no es poden pre­sen­tar enlloc.

Al mig­dia vaig lle­gir que el feno­men lunar que s'espe­rava per al ves­pre era una enga­nyifa. Veuríem la lluna amb el diàmetre de sem­pre perquè l'ull humà no pot apre­ciar l'acos­ta­ment a la terra que aquell dia havia de fer. Ho vaig divul­gar a la família i als amics i també en el pro­grama de tele­visió on vaig par­ti­ci­par a la tarda. Em van acu­sar d'esgar­ri­a­cries i de posar aigua al vi. En sor­tir de la tele­visió, la lluna era immensa. Però altres vega­des, i sense el pre­text de la super­lluna, ja es veu amb aques­tes dimen­si­ons, sobre­tot quan acaba de sor­tir i està baixa. Un nuvo­let zig­za­gue­jant la mig­par­tia, i em va fer pen­sar en el símbol dels cot­xes Opel (a l'època de Sal­vat-Papas­seit aquesta imatge s'hau­ria tro­bat poètica). Es va alçar i empe­ti­tir. Pot­ser sí que era més llu­mi­nosa que altres nits.

Quan l'home va arri­bar a la lluna una amiga em va dir que li havien “des­mi­ti­fi­cat” l'astre pre­fe­rit i que mai més se'l mira­ria com abans de la pro­fa­nació. Tan­tes coses se'ns des­mi­ti­fi­quen...