Com a casa, enlloc

Hi ha un anunci de Casa Tar­ra­de­llas en què un pare pre­gunta a la seva filla ado­les­cent pel noi que s'ha firat, i ella l'informa que ha dei­xat els estu­dis, que no té feina i que l'únic que vol, sim­ple­ment, és viure. És molt sig­ni­fi­ca­tiu que aquest pare, que demos­tra la pre­o­cu­pació pròpia de tots els pares del Neolític ençà, sigui l'únic per­so­natge nega­tiu; els altres, la filla fes­te­ja­dora, que li diu que és un pesat; la mare, que es posa de part d'ella, i fins i tot la filla petita, que se'n riu de tot ple­gat, són els per­so­nat­ges posi­tius. I no cal dir l'inútil del pre­ten­dent, que esdevé el model a imi­tar. El relat actual, publi­ci­tari o polític, ide­a­litza l'espa­vi­lat que ni estu­dia ni tre­ba­lla, i que ha tro­bat una manera de viure inde­fi­ni­da­ment a costa de la família o de l'Estat; en canvi, qui plan­teja que cal la for­mació per­so­nal i l'apre­nen­tatge d'un ofici és l'ene­mic a aba­tre. És una gran para­doxa, perquè, quan s'aca­bin els pesats com aquest pare que paguen sofer­ta­ment com més va més impos­tos –o es can­sin de fer-ho–, tot aquest món de fan­ta­sia caurà com va caure la torre de Babel. Men­tres­tant, per mini­mit­zar el risc que sur­tin alum­nes amb idees, amb ini­ci­a­tiva, o sim­ple­ment amb ganes de tre­ba­llar en alguna cosa, les llu­me­ne­res de la peda­go­gia pro­pa­len la idea que l'ense­nya­ment obli­ga­tori comenci als 5 anys i arribi fins als 18. Després serà fins als 20 o fins als 28, i, no havent-hi ja deu­res ni exàmens, s'obtin­dran noves lle­ves d'indi­vi­dus molt pre­pa­rats per no fer res més que viure. I cada cop serà més curt el camí que va de l'escola a l'Imserso.