Opinió

opinió

On som, on anem i com hi anem

Un canvi radical possiblement ens obriria algunes portes ara tancades

Dubto que en aquest moment hi hagi cap eco­no­mista al govern capaç de cop­sar la rea­li­tat econòmica del país, saber què pla­ne­gen real­ment els tècnics al més alt nivell, en qui­nes xifres es mouen i poder estu­diar l'estat real actual del país. Tenen manera –jo crec que no– de saber les mesu­res a curt ter­mini que prendrà l'Europa Comu­nitària, les direc­ti­ves que en sor­ti­ran? Què pla­neja Angla­terra i què faran els qua­tre països nòrdics? Islàndia tant li fa: sols afecta el preu del bacallà i el salmó. Pot­ser les dades que més poden reper­cu­tir són les de la gran banca inter­na­ci­o­nal que ara diu i no diu, sem­bla que vol pren­dre la ini­ci­a­tiva, però no ho fa. Si el succés té lloc, les parau­les habi­tu­als d'insur­recció, aixe­ca­ment, revo­lució i mol­tes més no tenen sen­tit en un cas com aquest i els gra­ma­ticòlegs hau­ran d'inven­tar mots per al succés. Si la gran banca s'eri­geix en líder, encara que no ho faci osten­si­ble­ment, els can­vis poden ser grans i la classe mit­jana seria la per­de­dora. Sem­pre ha estat la més enve­jada i la menys afa­vo­rida. Men­tre hom va pen­sant en el seu dis­cret actiu, i els anys -ai!– que li res­ten de patir ensurts de salut, aca­bant gai­rebé con­vençut que el millor és no pen­sar-hi, inten­tant convèncer-se que ja ho té tot fet i el que sobre­passa és pro­pina, pen­sar en què pas­sarà li és igual, la veri­tat és que passi el que vul­gui i facin el que facin els de casa, els enve­jo­sos veïns tiro­te­gin i l'Europa, tipa de tot, se'ns arronsi, a Cata­lu­nya sor­tirà dels calai­xos l'espe­rit expe­ri­men­tat per tota una història d'entre­bancs i, una vegada més, a peu coix si convé, els cata­lans sor­ti­ran de l'enfan­ga­ment ben parats. Si la post­guerra dels qua­ranta i la crisi del final de segle i prin­cipi de l'actual no han pogut amb nosal­tres, és que algú és capaç d'inven­tar res pit­jor? No som una raça: som una irre­gu­la­ri­tat de la natu­ra­lesa que va tren­car hàbits, cos­tums i nor­mes dels natius ibers i va reco­llir dels inva­sors tem­po­rals el millor de cada raça. Dels feni­cis, l'espe­rit de tre­ball; dels grecs, art i cul­tura; dels romans, la llei i l'ordre, la lli­ber­tat, la justícia i l'espe­rit de país. Quan surt aple­gada la raça amb la mul­ti­tud i ens ata­quen, els nos­tres mit­jans solen dir que ens tenen enveja. Pot­ser sí que en té la cara, però en el fons és una altra cosa: ens tenen por. La línia actual de per­se­guir una cos­tosa inde­pendència, fem veure que ens ho cre­iem, quan la rea­li­tat és que tenim poques pos­si­bi­li­tats. Mal­gas­tem esforços, cre­di­bi­li­tat i temps. Un canvi radi­cal –mama: no ho faré més!– pos­si­ble­ment ens obri­ria algu­nes por­tes ara tan­ca­des. Un reforçament orga­nit­za­tiu d'atri­bu­ci­ons de la Gene­ra­li­tat, sense enga­nyar, sin­cer, ens podria retor­nar cre­di­bi­li­tat i espe­rit de col·labo­ració, molt més ren­di­ble i còmode que llui­tar con­tra un mur, que és d'alguna manera el que fem ara. He de dir que l'edat i l'experiència van jun­tes gai­rebé sem­pre. Això no vol dir que no m'equi­vo­qui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia