Empurianàpolis

A mit­jan anys sei­xanta, un grup d'empre­sa­ris afi­ci­o­nats a volar bus­ca­ven un lloc idoni a la Costa Brava per posar-hi un aeròdrom; ana­ven sovint a volar a França i de la cosa de les avi­o­ne­tes van pas­sar a la idea de fer una urba­nit­zació al cos­tat de la pista d'ater­ratge. Es van ins­pi­rar en el que havien vist a la Camarga, una zona amb molts aigua­molls. Havien que­dat enci­sats pel model francès d'urba­nit­zació amb canals i xalets, i el van voler impor­tar. L'espai d'aigua­molls entre la Muga i el Fluvià els va sem­blar un espai idoni, i així va néixer Empu­ri­a­brava. Entre els pro­mo­tors d'aquell invent, hi havia Miquel Arpa, Fer­ran Vila­llonga, Pere Coll i el marquès de Sant Mori, Antoni de Moixó i Güell. També tenien un bon aliat més ideològic i lite­rari, el poeta cas­te­lloní Car­les Fages de Cli­ment, que pro­po­sava que aquell pro­jecte, que ell veia com la nova Empúries, fos bate­jat com a Empu­rianàpolis. Però en el bateig li van posar el nom d'Empu­ri­a­brava. L'ofi­ci­ant va ser el bisbe i car­de­nal Narcís Jubany, que va fer retar­dar la cerimònia, ja que amb el seu Seat 600 es va per­dre entre els car­rers, vials i canals de la urba­nit­zació.

Amb encerts i erra­des, en ple boom turístic i d'espe­cu­lació urbanística es va cons­truir una marina resi­den­cial de dimen­si­ons colos­sals amb xalets arran d'aigua i amb la barca a la porta de casa. Aquesta és la part més maca, extensa i impor­tant d'Empu­ri­a­brava que, ens agradi o no el model, ha fet gua­nyar diners a molta gent i ha gene­rat molts llocs de tre­ball. Però hi ha una altra part de la urba­nit­zació que no és tan maca i que ha esde­vin­gut la zona més con­flic­tiva d'Empu­ri­a­brava; és el con­junt d'edi­fi­cis d'entre tretze i vint plan­tes d'alçada cone­gut com a Delta Muga, situat a un extrem de la urba­nit­zació, al cos­tat de la desem­bo­ca­dura de la Muga. Una pro­moció envol­tada de polèmica i irre­gu­la­ri­tats, on poden viure unes tres mil per­so­nes en funció de la tem­po­rada, i que al cap dels anys s'ha con­ver­tit en una zona inse­gura, amb delinqüència i molts con­flic­tes, només cal repas­sar les heme­ro­te­ques. Però el mal ve d'ori­gen, el model idíl·lic d'aque­lla Venècia cata­lana res té a veure amb aquesta part de la urba­nit­zació, que es va aixe­car amb mol­tes irre­gu­la­ri­tats espe­cu­la­ti­ves, con­tra­ve­nint nor­ma­ti­ves, sense esca­les d'incen­dis, ni sor­ti­des d'emergència, etc. I com que allò que comença mala­ment, mala­ment acaba, Delta Muga es va anar degra­dant, mal­grat els esforços dels dife­rents con­sis­to­ris cas­te­llo­nins.