Un dinar distint

Ahir, dis­sabte 28 de gener, un dinar mul­ti­tu­di­nari amb assistència de per­so­na­li­tats i uns 250 comen­sals home­nat­java una ara­go­nesa que arribà molt jove a Girona el 1980. Es trac­tava d'una noia espa­vi­lada, difícil de fer callar i que res­pi­rava con­fiança i donava idea d'un espe­rit des­pert, amb ganes de fer coses. Teresa Pur­roy estava pre­des­ti­nada –ella no ho sabia, és clar– a una vida de tre­ball intensa i a veure de la vora el des­per­tar polític d'un país que des de l'any 1939 havia vis­cut empre­so­nat, uns a les pre­sons o a la fossa comuna que tots els cemen­ti­ris tenien a punt de rebre els des­gra­ci­ats a qui algú havia asse­nya­lat. La mort del cab­dill havia forçat –una mica, ei!– una ober­tura social i política que, tot i minsa, era el pri­mer tas­tet d'una inci­pi­ent democràcia i lli­ber­tat, entre come­tes. Varen ser uns anys en què tot­hom espe­rava quel­com. Ja va arri­bar, però, en el fons, reme­na­ven les cire­res un grup de vells decrèpits, con­ti­nuis­tes, enyo­ra­dis­sos de Franco i del règim que ell inventà. En rea­li­tat visquérem, els cata­lans, un estat de guerra en temps de pau. Els par­tits, uns més que altres, havien ini­ciat tímida­ment el seu desen­vo­lu­pa­ment i es feien sen­tir una mica. Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya ho feu el 1974 i amb el lema “Entre tots ho farem tot”, i no tenia per­so­nes a sou. Es pot dir que Teresa Pur­roy va ser la pri­mera no sé què. S'ocu­pava de la recepció, el telèfon, en haver-hi més fun­ci­o­na­ris, de l'orga­nit­zació inte­rior. Citava els interes­sats a les reu­ni­ons. Reco­llia dades de tota mena per als ora­dors. Pre­pa­rava les sale­tes per a con­cen­tra­ci­ons. Cor­res­pondència, encàrrecs, pre­pa­rar sopar de boca­tes quan no hi havia temps de fer-ho d'altra manera. Quel­com molt impor­tant: aguan­tava els rui­xats que arri­ba­ven de totes direc­ci­ons i aman­sava els genis, sovint mal­par­lats. Alguna vegada petava i, si hom la tro­bava per un pas­sadís par­lant amb veu alta tota sola, el millor era fugir. Amb el temps adquirí experiència, tem­ple, saber fer i conei­xe­ment de les per­so­nes que sovin­te­ja­ven el par­tit. Si la direc­tiva tenia dub­tes d'alguna per­sona can­di­data a càrrecs supe­ri­ors, la poc docta però molt exacta opinió de la Teresa va acla­rir sem­pre dub­tes. A les reu­ni­ons, el “ho ha dit la Teresa” era deci­sori. Ben aviat se l'ano­menà secretària, tot i que la feina burocràtica no era del seu gust. Amb el temps adquirí uns conei­xe­ments de la vida política giro­nina que es pot asse­gu­rar que no tenia ningú de Girona i comar­ques. Era afa­ble, però no estava per xer­ra­me­ques i hom notava que, fos el que fos, “no tocava” i el millor era dei­xar-ho. Ha tin­gut bons dei­xe­bles i s'ha de dir que un mèrit impor­tant és haver sabut dei­xar la pro­blemàtica de la secre­ta­ria en bones mans. Hom tro­barà ha fal­tar allò de: “Carat, senyor Marca: què el porta per ací?”