El judici

Dec ser molt afor­tu­nat d'haver estat només una vegada en un judici. Vull dir sent-ne part. Ja fa molts anys i recordo que em va impres­si­o­nar l'esce­ni­fi­cació. De poder decla­rar en català, ni pen­sar-hi, en aque­lla època. Em van cri­dar com a tes­ti­moni en un judici sobre la cul­pa­bi­li­tat en un acci­dent entre dos cot­xes. Era l'època en què encara es feia auto­es­top i jo anava de pas­sat­ger en el cotxe d'un cone­gut que em va car­re­gar. Clara­ment, vam ser vícti­mes de la pèrdua de con­trol de l'altre cotxe, que se'ns va tirar a sobre en una corba. Sem­pre m'ha que­dat un sen­ti­ment de res­pon­sa­bi­li­tat a dins perquè el jutge va dic­tar en con­tra del con­duc­tor que em duia a mi. El meu tes­ti­moni devia ser molt flàccid i penós, perquè tinc la sen­sació que les pro­ves tècni­ques dei­xa­ven força clar que l'altre vehi­cle era el cul­pa­ble de l'acci­dent. No, no tinc un bon record de la meva experiència per­so­nal amb l'admi­nis­tració de justícia. Pri­mer em va aco­llo­nir i després em va sem­blar mal admi­nis­trada.

Ara, molts anys després, he vist que la justícia em con­ti­nua impres­si­o­nant. M'ha pas­sat aquesta set­mana amb el judici a l'expre­si­dent Mas i les excon­se­lle­res Ortega i Rigau. Haig de dir que el que m'ha impres­si­o­nat més han estat les piles de car­pe­tes far­ci­des de papers que hi havia a tota l'amplada de la taula dels magis­trats. M'ha sem­blat que era massa paper per a tan poc cas, si més no des del meu punt de vista. També he pen­sat que si les piles de car­pe­tes eren d'atrezzo (pre­ci­sa­ment per impres­si­o­nar l'audi­tori), es van pas­sar de mida. Que­dava clar que una de les fina­li­tats era demos­trar que era un judici diguem-ne tècnic (sobre quins dies i a qui­nes hores s'havien fet deter­mi­na­des coses i a instàncies de qui) quan tots sabem que era polític. No vol­dria haver estat en la pell dels tes­ti­mo­nis.

Més enllà de la broma amb la forma, però, el fons del judici d'aquesta set­mana pas­sada ha estat una cosa molt seri­osa. I greu. No ja pel fet que s'ha cri­mi­na­lit­zat una votació sense efec­tes jurídics, que és gravíssim. El fet és que el prin­ci­pal incul­pat podria haver estat el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en exer­cici si no hagués estat pel boi­cot de la CUP a Artur Mas després de les elec­ci­ons del 27-S. Ens podríem haver tro­bat amb el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ele­git i en exer­cici, jut­jat i, segu­ra­ment, con­dem­nat. La mobi­lit­zació popu­lar per donar suport als tres acu­sats hau­ria d'haver estat alguna cosa més que això. No ha estat el cas aquesta vegada. Però ho haurà de ser en pròxims epi­so­dis. Pot­ser el dia que els con­dem­nin. O per altres moments de repressió que vin­dran. El procés inde­pen­den­tista el va enge­gar i l'impulsa la gent. Ara ha arri­bat l'hora que defen­sem els nos­tres repre­sen­tants. I caldrà més força encara que la de dilluns pas­sat.