L'emoció de la música

Lluís Caba­lle­ria, direc­tor del Con­ser­va­tori de Música de Girona, ho va dir millor que ningú en la pre­sen­tació del con­cert del 75 ani­ver­sari de la ins­ti­tució, fa vuit dies, a l'Audi­tori gironí. Es parla molt de la filo­so­fia com la dis­ci­plina que intenta saber-ho tot. Però només la música arriba al fons de l'ànima i ens trans­met les sen­sa­ci­ons més indes­crip­ti­bles. Segu­ra­ment és així i la llàstima, al nos­tre país, és que, fins fa poc, no s'hi ha donat la importància que mereix, molt per sota, encara, de la resta d'Europa. En poques set­ma­nes he assis­tit a diver­ses mani­fes­ta­ci­ons musi­cals. Par­laré de tres. El 20 de gener vaig gau­dir de l'estrena al Palau de la Música de Bar­ce­lona –ja per si mateix un esce­nari únic– de la Can­tata de Randa, dedi­cada a Ramon Llull, amb motiu dels 700 anys de la seva mort, amb música de Sal­va­dor Bro­tons i lle­tra de Neus Dal­mau. Conec el com­po­si­tor Bro­tons dels àmbits sar­danístics i de la Banda Muni­ci­pal bar­ce­lo­nina. La Neus, per la seva part, és con­ciu­ta­dana meva. Per tot ple­gat, m'atreia la vet­llada i em vaig afe­gir als llo­re­tencs que van omplir dos auto­cars per anar a la Ciu­tat Com­tal. Va valer la pena. A la Neus li hem d'agrair dues coses. La cura que va posar en la selecció dels tex­tos de Llull i la part nar­ra­tiva de la can­tata, i haver tin­gut la gosa­dia d'anar a tro­bar un dels millors com­po­si­tors actu­als per acon­se­guir que hi posés una música excep­ci­o­nal. La part final de la can­tata, per exem­ple, posa l'emoció a flor de pell. I veure diri­gir l'autor, amb una ener­gia i una com­plaença immen­ses, va ser un autèntic regal per a tots. Un mes després, el 22 de febrer, vaig estar entre el públic que va seguir la cele­bració del 75 ani­ver­sari del Con­ser­va­tori de Girona. Aquí l'emoció la con­fe­ria no sola­ment la música del doble con­cert, sinó també l'encant de veure tot l'esca­lat d'alum­nes, des dels més petits, il·lusi­o­na­da­ment immer­sos en una vet­llada que demos­trava la seva sen­si­bi­li­tat, la seva vàlua –en el cas dels solis­tes i ele­ments des­ta­cats, molt nota­ble– i el tre­ball dels seus pro­fes­sors, que han posat la ins­ti­tució giro­nina a un nivell digníssim. El 25 de febrer vaig tor­nar a l'Audi­tori pel con­cert dedi­cat als mes­tres Fran­cesc Civil (1895-1990), del qual es pre­sen­tava un CD amb tretze de les seves obres, i Josep Via­der Moli­ner, del nai­xe­ment del qual, enguany, farà cent anys. La Cobla Ciu­tat de Girona i la “seva” Polifònica van bro­dar les inter­pre­ta­ci­ons i ens en vam anar amb el ressò de La sar­dana eterna dins les nos­tres ore­lles i amb els cors més enlai­rats que mai.