Marcel·lí Perelló

Quan el vaig veure en aquell apa­ra­dor de Tar­ra­gona, mal­grat les pres­ses i que la meva pobra maleta ja anava plena del tot, no vaig poder fer res més que fer marxa enrere i a cor­re­cuita vaig menar pressa per tal que me'l dones­sin de seguida. Es tracta del lli­bre Mar­cel·lí Perelló. Una vida per­se­ve­rant per la inde­pendència. Els autors, Tomàs Collau i Jordi Miró, són dos com­panys en els afers his­to­ri­ogràfics, ja amb una impor­tant experiència. Han fet un lli­bre esplèndid, tal com es mereix el senyor Perelló i Domingo.

Lle­gir el gai­rebé mig miler de pla­nes m'ha resul­tat una experiència molt intensa, sobre­tot a mesura que avançava i entrava en ter­renys dels quals n'havia sen­tit par­lar molt a casa i dels quals, cap al final, fins i tot n'havia estat tes­ti­moni directe o indi­recte.

Efec­ti­va­ment, hi ha moments que hom podria pen­sar que el tema del lli­bre no és Perelló sinó el meu pare. No tan sols per la relació tan intensa en molts sen­tits entre mes­tre i dei­xe­ble que van tenir ambdós. En Mar­cel·lí, nas­cut l'any 1897, li duia més de deu anys... Tant l'un com l'altre foren inde­pen­den­tis­tes de pedra picada: “per­se­ve­rants” com aquells qui més. La intensa presència de Murià i Romaní en aquest lli­bre també és deguda al fet que va sobre­viure a Perelló prop de qua­ranta anys i va dei­xar tex­tos publi­cats i inèdits en els quals sovint parlà del seu gran com­pany de lluita. Resulta, doncs, un referència obli­gada.

Un detall que el lli­bre recull i que el mateix fill de Perelló passa per alt sobre la mort del seu pare, sos­pito que per un cert remor­di­ment perquè ni ell ni ningú de la seva família hi era pre­sent, és que Guifré Murià, el fill gran de Murià i Romaní, va ser qui el va assis­tir els dar­rers moments i li va tan­car els ulls. Pel que fa al meu pare, ja feia un parell d'anys que se n'havia anat a viure a Gua­da­la­jara, però els dar­rers dies de la vida de Perelló va fer un viatge a Mèxic per veure'l. Ado­nant-se de com ana­ven les coses, va encar­re­gar a Guifré que li prestés tota l'ajuda pos­si­ble, cosa que aquest va fer.

Tot el temps que van viure a la ciu­tat de Mèxic, Perelló i Murià for­ma­ren el que se'n podria dir la pinya inde­pen­den­tista més ferma de totes, la qual cosa els va com­por­tar no poques difi­cul­tats degu­des a interes­sos par­ti­cu­lars i de vega­des fins i tot mes­quins i també, encara que dol­gui dir-ho, que el cata­la­nisme de molts s'anava aigua­lint. De tot això en dei­xen constància els autors refe­rits, després d'haver dedi­cat mol­tes hores a l'estudi dels cata­la­nis­tes refu­gi­ats a Mèxic. A la fi, aquest lli­bre va molt més enllà de la sola bio­gra­fia de Perelló. Podria ben bé titu­lar-se Perelló i la seva cir­cumstància.

Ja ho crec, que val la pena lle­gir el lli­bre. Per una banda, no és poc el que es va fer a Mèxic per pre­ser­var la flama de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya; per una altra, per adqui­rir més consciència els cata­lans que per­so­nat­ges com el mateix Perelló es merei­xen el dret de recor­dar-los i de guar­dar almenys un xic d'amor en la seva memòria.