Prohibit enemistar-se

Poc després del Nadal de 2014, l'exmi­nis­tre d'Inte­rior Jorge Fernández Díaz va decla­rar que l'inde­pen­den­tisme havia frac­tu­rat la soci­e­tat, ja que, segons ell, a Cata­lu­nya, mol­tes famílies i grups d'amics havien dei­xat de cele­brar junts la nit de Nadal i de Cap d'Any a causa de les divi­si­ons gene­ra­des per culpa de l'inde­pen­den­tisme. Tot­hom se li va tirar al cim. I com de cos­tum, Rac1 i Cata­lu­nya Ràdio van sor­tir a la recerca de tes­ti­mo­nis vivents que des­men­tis­sin les afir­ma­ci­ons de Fernández Díaz.

Cal pre­gun­tar-se si la neces­si­tat com­pul­siva de concòrdia no és una altra ombra allar­gada del fran­quisme. La uni­for­mit­zació de consciències pro­hi­beix la dis­sensió. Jo crec que pre­ci­sa­ment en nom de l'amis­tat i l'estima més nobles és neces­sari posar a prova (i si cal, tren­car) l'estima i l'amis­tat. I està bé fer-ho, perquè hi ha mol­tes rela­ci­ons tòxiques que són deu­to­res de la sacra­lit­zació d'aque­lla gàbia amb bar­rots d'or que engar­jola la lli­ber­tat de poder dir “prou, a pas­tar fang!”. I està bé renyir per “qüesti­ons ideològiques”, perquè les qüesti­ons ideològiques TAMBÉ tenen a veure amb punts nodals, com ara el sen­tit de justícia, o el res­pecte i reco­nei­xe­ment dels altres.

L'inde­pen­den­tisme ha estat un acce­le­ra­dor de partícules. I ha reve­lat molts fals fri­ends. Fals fri­ends: els que callen quan es porta emma­ni­llat de Bar­ce­lona a Madrid el regi­dor vigatà de la CUP; els que callen quan es ree­dita el cons­tant capítol de xenofòbia lingüística; els que adop­ten una pas­si­vi­tat (còmplice) davant les inha­bi­li­ta­ci­ons de polítics inde­pen­den­tis­tes; els que emmu­dei­xen quan es fabri­quen pro­ves poli­ci­als fal­ses. Està bé, tren­car quan els prin­ci­pis irre­nun­ci­a­bles rimen amb la dig­ni­tat.