Opinió

Tribuna

La nació

“El fet nacional (o si voleu identitari) és natural en l'ésser humà i no es pot menysprear en benefici d'uns interessos concrets

El pro­blema prin­ci­pal, bàsic, la clau de volta del con­flicte actual (i històric) al vol­tant de qual­se­vol mena de recla­mació cata­lana a l'Estat, és el fet que Espa­nya no reco­neix ni reco­nei­xerà mai Cata­lu­nya com una nació. A la seva sacro­santa Cons­ti­tució van haver d'inven­tar la paraula naci­o­na­li­tat amb la fina­li­tat de refer­mar aquest no reco­nei­xe­ment.

Per a un bon gra­pat d'espa­nyols i també de cata­lans (tant dels que tenen arrels atàviques amb cognoms ja exis­tents fa 800 anys, com per part de nou­vin­guts o fills o nets de nou­vin­guts) Cata­lu­nya no és pas una nació. Ho diuen per ignorància, uns quants; per dei­xa­desa gene­ral, uns altres, i, majo­ritària­ment, per por de per­dre un cert esta­tus social i/o econòmic.

Rajoy, aquell home que ens governa, per­vers i medi­o­cre a la vegada, va repe­tint el seu man­tra: “España es la nación más anti­gua de Europa” tot espe­rant que a base de dir-ho s'acabi fent veri­tat. Tant se val que his­to­ri­a­dors d'arreu l'hagin reprès. Les men­ti­des repe­ti­des tenen més valor que les cer­te­ses expli­ca­des.

El fet naci­o­nal (o si voleu iden­ti­tari) és natu­ral en l'ésser humà i no es pot menys­prear en bene­fici d'uns interes­sos con­crets. Quan això es fa, el con­flicte, tard o d'hora, sor­geix. Com asse­gu­rava Enric Prat de la Riba a La Naci­o­na­li­tat Cata­lana, ara fa poc més de cent anys: “El fet de les naci­o­na­li­tats és tan vell com el record del món per­pe­tuat per la història.”

La paraula ‘Nació' sig­ni­fica el que ha sig­ni­fi­cat sem­pre en totes les èpoques. La bata­lla rei­te­ra­tiva entre his­to­ri­a­dors de totes les tendències, al vol­tant de què cal enten­dre per nació, és estèril i, sovint, està espe­ro­nada per recom­pen­ses incon­fes­sa­bles. Per a alguns d'aquests caps de brot, ben pei­xats i amb les càtedres ben afer­ra­des, l'esclat dels movi­ments dits “naci­o­na­lis­tes” només apa­rei­xen al segle XIX. Cert, però ho fan, sobre­tot, en res­posta al mal­trac­ta­ment d'unes orga­nit­za­ci­ons esta­tals anor­re­a­do­res. La seva apa­rició no és inven­tada. Estan fona­men­tats per grups de per­so­nes que ja s'havien auto­de­fi­nit com a nació molt abans.

Si fem un repàs, només en el cas català, i dins del marc dels pocs manus­crits que s'han sal­vat després de patir tota mena de des­truc­ci­ons docu­men­tals des del 1640, obser­vem com es parla de la nació cata­lana. Obviem els tex­tos de com ens veuen altres pobles o aquells on surt la paraula terra, pàtria, els cata­lans, Cata­lu­nya o altres corònims sem­blants que també s'han fet ser­vir en sen­tit iden­ti­tari.

Exem­ple 1: a les Corts de Taras­sona del 1283, els ara­go­ne­sos es quei­xen al rei Pere el Gran que no se'ls res­pecta el dret de tenir fun­ci­o­na­ris de la seva terra i en canvi n'hi posin de cata­lans, tot dient que són “d'altra llen­gua i nació”.

Exem­ple 2: a les Corts de Bar­ce­lona del 1365, la reina Eli­o­nor de Sicília, ter­cera esposa del rei Pere el Ceri­moniós, elo­gia els cata­lans perquè “sobre totes les naci­ons del món la vos­tra fama e dels vos­tres pre­de­ces­sors ha res­plen­dit e res­plen­deix per tot lo món...”

Exem­ple 3: Fran­cesc Eixi­me­nis al capítol “Com usar bé de beure e men­jar” del Terç de Lo Crestià expli­cita com cal com­por­tar-se a taula tot dient: “La nació cata­lana esquiva tota super­fluïtat en viure comú...”

Hi ha més exem­ples, però no cal avor­rir el lec­tor. Clara­ment, tots aquests sig­ni­fi­cats medi­e­vals de nació, mal­grat el que puguin dir his­to­ri­a­dors malin­ten­ci­o­nats, amb o sense movi­ment naci­o­na­lista del XIX, tenen el sig­ni­fi­cat inequívoc de país tal com ho ente­nem avui. La “nación española” d'en Rajoy i d'altres inver­te­brats per l'estil, encara no havia nas­cut.

Allò que més espanta dels estats Frankens­tein pre­fa­bri­cats per la força de les armes com ara França i Espa­nya és que, per dret natu­ral, cada nació demani esde­ve­nir un estat i amb una estruc­tura igual a qual­se­vol altra nació del món. De nou Enric Prat de la Riba ho referma al lli­bre esmen­tat: “A cada nació, un estat: aquesta és la fórmula sintètica del naci­o­na­lisme polític, aquest és el fet jurídic que ha de cor­res­pon­dre al fet social de la naci­o­na­li­tat.”

Cert és que ell pro­po­sava, tot seguit, un estat català fede­rat amb tot d'estats que for­ma­rien Espa­nya. La rea­li­tat ens ha demos­trat que val més obli­dar aquesta idea per sem­pre. Tot­hom sap que gat escal­dat amb aigua tèbia en té prou (i encara més un gat català, que ja fa unes quan­tes centúries que s'escalda) i que una Espa­nya real­ment fede­ral (ima­gi­nem estil Suïssa) no només és impos­si­ble, sinó que en el cas hipotètic que es pogués mínima­ment asso­lir, conei­xent el tarannà cas­tellà (d'Astúries a Cadis), aviat tot tor­na­ria a aca­bar com el rosari de l'aurora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia