Una mania persecutòria

Això del referèndum deu anar de debò; perquè si no, no m'explico que la fis­ca­lia de Cata­lu­nya, la de l'Audi­en­cia Naci­o­nal –d'Espa­nya, per des­comp­tat– i un jut­jat de Bar­ce­lona es dedi­quin a inves­ti­gar, tots alhora, les empre­ses que podrien col·labo­rar amb el govern per tirar enda­vant la con­sulta. Vull dir que deuen pre­veure que se'ls girarà molta feina, perquè segur que deu haver-n'hi cen­te­nars o milers, d'empre­ses pre­sump­ta­ment col·labo­ra­do­res. Aquí, i segu­ra­ment a Espa­nya, perquè enlloc està escrit que les empre­ses hagin d'estar domi­ci­li­a­des a Cata­lu­nya, oi? I, per aca­bar-ho d'ado­bar, el Cons­ti­tu­ci­o­nal suspèn pre­ven­ti­va­ment un arti­cu­lat dels pres­su­pos­tos que han de fer pos­si­ble l'exer­cici de la democràcia.

Em diu una com­pa­nya que està ben infor­mada que no és perquè hi hagi molta feina a fer, sinó que cada instància judi­cial ha tirat pel dret. Així, sense coor­di­nació. És a dir, que cada fis­ca­lia o tri­bu­nal ha tirat pel tros. D'això no se'n diu guerra de guer­ri­lles, un invent espa­nyol? Tan espa­nyol, per cert, com els camps de con­cen­tració. El que passa és que amb tant d'entu­si­asme, em diuen, pot pas­sar com amb aquell pen drive amb docu­ments del cas Pujol que van tro­bat tirat per un calaix: que tota la inves­ti­gació quedi anul·lada.

Vostès podran aplau­dir i riure-se'n, però s'equi­vo­ca­ran del tot. És cert que en el pas­sat hem assis­tit a altres epi­so­dis que han mogut al des­con­cert, la per­ple­xi­tat i, fins i tot, la hila­ri­tat. Però en aquest cas és dife­rent. Perquè això d'inves­ti­gar pre­ven­ti­va­ment les empre­ses que podrien col·labo­rar amb la Gene­ra­li­tat té un efecte dis­su­a­siu clar.

Això és tant com dir a les empre­ses que encara no han mogut ni un paper: “Compte amb el que feu, que us en pot caure a sobre una de bona.” Perquè la idea és que si el govern intenta con­trac­tar amb qui sigui, es trobi amb un cop de porta. I així, si la con­sulta fra­cassa, els mari­at­xis de Madrid encara tin­dran el cinisme de dir que és una exem­plar reacció de la soci­e­tat cata­lana farta del sepa­ra­tisme i bla, bla, bla. Però, com se'n diu, d'aquesta manera de fer?